L'ANTIC EGIPTE

EGIPTE

El maquillatge egipci unia bellesa, salut i espiritualitat, amb un llegat que perdura avui dia.

ELS INICIS DE LA COSMÈTICA

L’antic Egipte és sens dubte el primer gran imperi i una de les civilitzacions més influents de la història en aspectes d’allò més diversos; començant per la seva herència arquitectònica, astronòmica i matemàtica sinó també pel seu profund respecte per la bellesa i el benestar més quotidià. El maquillatge a Egipte no era només una qüestió estètica, sinó que estava profundament vinculat amb la salut, la protecció espiritual i, fins i tot el ritu funerari. La passió dels egipcis per cuidar-se el cos i el rostre es reflecteix en les pràctiques cosmètiques que utilitzaven diàriament i que, sorprenentment, són força similars a les que fem servir avui en dia. Pels egipcis, el maquillatge tenia una funció més profunda, ja que estava estretament relacionat amb les creences religioses i espirituals de l’època. L’icònic maquillatge d’ulls, per exemple, no només servia per embellir, sinó que també tenia una funció protectora i màgica, i s’esperava que protegissin a la persona, tant de les condicions extremes del sol del desert com dels mals esperits.

També era un símbol d’estatus social i d’identitat personal, els cosmètics de major qualitat i més elaborats estaven reservats per a les classes més altes, com els faraons i la seva cort. Les dones de la noblesa es preocupaven especialment per mantenir una aparença impecable. Utilitzaven diverses tècniques de maquillatge que incloïen pigments naturals, i una cura especial dels cabells i de la pell. Segurament un dels casos més paradigmàtics són els famosos banys de llet de burra de la Reina Cleòpatra, l’última faraona de la dinastia ptolemaica, que encara van engrandir més la seva popularitat, poder i bellesa lligada als emperadors Cèsar i Marc Antoni. Els colors més comuns que es feien servir en el maquillatge no eren aleatoris; el negre i el verd eren molt populars per a les pestanyes i els ulls, mentre que el vermell era utilitzat pels llavis i les galtes. El maquillatge també jugava un paper fonamental en els rituals funeraris. Quan els egipcis es preparaven pel viatge cap a l’altre món, no era només qüestió de bellesa. Ajudava a preservar la imatge ideal de la persona fins a l’eternitat, garantint que el difunt mantingués una aparença saludable i atractiva per a la vida després de la mort. En moltes tombes, s’han trobat miralls, raspalls de marfil i cosmètics, que acompanyaven al difunt en el seu viatge.

Els ingredients utilitzats pels egipcis eren gairebé tots naturals, i molts d’ells tenien propietats medicinals, sent els que més destaquen el kohl (utilitzat per definir els ulls i protegir-los de les malalties), l’ocre vermell (es feia a partir d’òxid de ferro i es barrejaven amb olis vegetals o greixos d’animals), la henna (era coneguda per tenyir els cabells, les ungles i les mans), l’oli de narcís, la mirra i la canyella (ingredients per fer perfums i cremes per mantenir la pell hidratada i suau). El llegat de la cosmètica esgípcia ha perduat al llarg dels segles i ha influït profundament en moltes cultures posteriors. Les seves tècniques de maquillatge van ser adoptades per altres civilitzacions antigues com els romans i els grecs, que també van utilitzar el kohl per maquillar els ulls. A més, han arribat fins avui dia, ja que moltes de les tècniques fetes servir pels egipcis continuen presents, com el delineador d’ulls, les ombres de colors, els pintallavis i les tècniques per cuidar la pell.

“En cada línia de kohl, els antics egipcis dibuixaven poder, protecció i encant perdurable.”

Aquest pes espiritual i cultural reflecteix la importància del cos, la bellesa i la salut en la societat egípcia. El llegat dels egipcis en l’art del maquillatge ha perdurat al llarg dels segles, avui dia continuem utilitzant molts dels productes i tècniques que ells van popularitzar. L’antiga civilització egípcia ens va ensenyar que la bellesa no només és una qüestió superficial, sinó que està profundament vinculada amb el benestar físic i espiritual, i el desig de protegir-nos i preservar-nos, fins i tot després de la mort.