Publicat el

Viatges de cap a peus

Potser tan antic com Roma i tots els seus camins, igual que per a molts musulmans que un cop a la vida volen trepitjar la Meca o jueus Terra Santa, d’arreu d’Europa ja fa segles que en són molts que pelegrinen pel camí de Sant Jaume fins a Santiago de Compostel·la. La fe continua sent el principal motor per a la gran majoria de tots ells, encara que en port diferents; però també és cert d’aquesta darrera ruta l’esport en si ha agafat un protagonisme rellevant en aquestes noves modalitats de viatge. Parlem de viatges de trekking.

Separat dels motius estrictament religiosos podem trobar a Europa mateix algunes rutes que han agafat força fama entre els amants del senderisme. Si agafem el mapa de nord a sud del continent una de les propostes més allunyades però a la vegada més espectaculars pel seu paisatge és la ruta de Laugavegur a Islàndia. Aquesta meravella natural resulta encara més genuïna si endinsem més enllà de la llacuna blava i el cercle daurat. Glaceres, muntanyes volcàniques, cascades i prats verds que brollen just després del desglaç; durant set dies ens podem allotjar en refugis o tendes de campanya per una de les rutes més despoblades i sobre acollidores per aquesta immensitat vegetal que resulten els escenaris màgics d’Islàndia. A part del preu en si o dels rius d’aigua gèlida que haurem de creuar descalços… el viatge no presenta grans dificultats tècniques, ja que no parlem d’un desnivell massa pronunciat.

Si seguim baixant en el mapa ens trobem les fantàstiques muntanyes escoceses, les Highlands no només han assolit reconeixement per ser la llar del whisky, sinó que el seu verd paisatge, castells i llacs atreuen a centenars de turistes d’arreu del món, ja sigui per fer ruta amb cotxe, bicicleta o caminant. Sortint de la senyorial Edimburg i amb una setmana de caminada, amb etapes d’un promig de sis hores diàries es pot traçar un dels trekkings més rodons dormint en tradicionals Bed and Breakfast arribant a l’illa d’Skye, Inverness i a punts encara verges del país. 

Els Alps però són sens dubte la serralada més emblemàtica del vell continent, al tractar-se de muntanyes de formació geològicament relativament joves són les que mantenen una elevació més considerable, propenses per activitats d’esport tant a l’hivern com estiu. Actualment el seu domini s’estén per països com Àustria, França, Suïssa o Itàlia. Podríem trobar el cim del Montblanc com el cim més representatiu de tot plegat, a un trekking gairebé circular d’una exigència molt completa que ens portarà per totes aquestes fronteres. Però si seguim l’estela d’aquestes majestuoses muntanyes podem arribar fins als Alps Julians, la serralada eslovena que representa la porta de benvinguda si ens acostem des dels Balcans. Un país amb una baixa densitat de població i per contra moltíssims llacs, arbres i un paisatge verd que sembla més aviat Canadà. Sens dubte un petit oasi natural ideal pel turisme més familiar fent estada a qualsevol dels seus grans llacs com el Bled o Bohinj des d’on parteixen una enorme varietat de trails per acostar-nos a cims tant espectaculars com el Triglav. 

Si arribem ja al Mediterrani ens trobem al mig de l’illa de Còrsega un dels trekking més sorpressius pel seu entorn i situació, i a la vegada per la seva exigència. De nord-oest a sud-est de l’illa 180 kilòmetres i 22 mil metres de desnivell. El GR20 és sens dubte una de les grans rutes més dificultoses del continent i que farà les delícies pels caminadors empedernits amb ganes de creuar muntanyes amb vistes i penya-segats sobre el mar. 

Per acabar, i això no vol pas dir que per ser la travessa més regional hagi de ser menor, a casa nostra hi trobem la ja mítica Cavalls del Vent, i nom que beu d’orígens tibetans i que enllaça els grans refugis del Pirineu Català. Gairebé 100 kilòmetres de recorregut i 10.000 de desnivell, passant pels Parcs Naturals de Cadí Monxeró a les comarques del Berguedà i Cerdanya. Amb passos complicats com el de Gossolans i arribant al Niu de l’Àguila o al peu del Pedraforca. Una fantàstica manera per trepitjar en primera persona l’enorme tresor de muntanya que tenim a casa nostra i fer un viatge de cap a peus.  

Publicat el

La Ruta de la Seda

Si ens posem a cercar noms mítics de grans viatges segur que un dels primers a ser citat per molts és: La Ruta de la Seda. Sense necessitat d’emular fil per randa al llegendari Marco Polo a dia d’avui la manera més fàcil d’apropar-nos a aquells temps de glòria comercial i essències aventureres és trepitjant la desconeguda Uzbekistan. 

Entrant per la ex-soviètica capital de Tashkent la primera impressió pot ser equivocada pel amants de l’explorador venecià. I és que el llegat comunista ha deixat una petjada arquitectònica marca de la casa a totes les “noves” capitals de l’Àsia Central pel que fa a tots els edificis més burocràtics, igual que l’ex-URSS en general. També s’hi nota la influència alhora de veure un estrany cocktail racial per les amples avingudes… siberians, asiàtics, eslaus, mogols… l’antic règim va fer estralls a l’hora de reubicar mà d’obra o castigar alguns revoltosos, repartint-los per l’enorme sol soviètic. 

Però anem al que interessa a tots els amants dels turisme més històric. El primer que haurem de fer és traslladar-nos cap al sud-oest del país, des de Urgench podem començar a olorar les espècies omnipresents als mercats, a la vida de carretera entre els kilòmetres de desert. Allà on a l’altra riba del Mar Caspi començava el tram més llarg d’aquell ric viatge cap a l’Extrem Orient. 

Khiva és la primera ciutat on ens n’adonarem per fi, que aquest viatge a un punt estrany de l’Àsia ha valgut realment la pena. I és que a partir d’aquí tot esdevé patrimoni de la història, i és que gran part del que veuran els nostres ulls sembla que sigui una finestra a temps llunyans. Khiva manté les muralles de la petita ciutat intactes, maons vermellosos, sorrosos i el toc blau bandera d’una arquitectura genuïna que va marcar una època i un territori: La Ruta de Samarkanda.

Per carreteres que encara deixen una mica de desitjar farem un trajecte llarg per arribar a un nou punt obligat de la mítica ruta, Bujara. Centre cultural i punt de referència des del segle XII al segle XVIII, una de les ciutats sagrades per l’Islam, encara avui manté més de set-centes edificacions emblemàtiques pels historiadors i els antics intel·lectuals. 

Una de les claus per la bona conservació dels mateixos monuments és aquest clima. Igual com passa a Egipte el que per molts avui consideren un inconvenient pels arqueòlegs resulta una benedicció, i és que aquestes terres també acullen a les seves arrels segles i segles d’històries. Parlem de l’àrea d’influència més directa de l’antiga Mesopotàmia, valls seques que 25 segles enrere eren ben verdes i molt més plenes de vida que ara… 

A dia d’avui un dels atractius és poder dormir al mig d’aquelles valls verdes que ara són deserts en una Yurta tradicional dels ramaders de la zona. Una pau que fa feresa entre la negra i plàcida nit. Encara podem veure algun riu o un llac com el de Aydarkul de camí a la cirereta del viatge. Hom espera arribar aquest mític punt per trepitjar la plaça Registan i observar els Mausoleus, les portalades de les tres espectaculars madrases que es troben allà mateix. A part de l’antiga Necròpolis o alguns dels minarets més preciosos del món musulmà.  Samarkanda a diferència de Bujara ha crescut i s’ha modernitzat… tot i així el tresor que amaguen els seus carrers i places encara és tan gran que el nostàlgic de Marco Polo se sentirà del tot realitzat al seguir els trossets de mosaic blau de l’antic centre neuràlgic del comerç asiàtic. Aquest obligat punt de pas entre Orient i Occident va comportar una riquesa econòmica i cultural que sense tancar els ulls podem palpar els temps en que la Seda cotitzava a l’alça als mercats.  I és que abans de tornar a casa us recomanem veure alguna de les fàbriques més tradicionals d’aquest bell material que encara simbolitza aquest aire tan genuí i elegant.

Publicat el

Viatgem des del sofà – Capítol 4

Començarem un nou capítol de viatgem des del sofà procurant acostar-nos als cinc continents a través dels nostres tres pilars culturals d’aquesta mini secció. El ventall és tan ampli com els països que componen cada continent i el reguitzell d’influències, llegat ancestral, tribal, i colors culturals que sempre serà una mostra insuficient. Però si més no jugarem a entendre més bé les cares polièdriques d’aquestes grans separacions del nostre planeta, els continents. Podríem parlar moltíssimes novel·les inspirades per la bellesa i cruesa d’Àfrica clàssics com “El Cor de les Tenebres” de Conrad o “Les Mines del Rei Salomó” de Haggard, fins als enamorats d’aquest continent com Agatha Christie o Kapuscinski amb cròniques imprescindibles. Però avui proposem:   

LLIBRE:  Farah, Nuruddin, Huesos cruzados (2017) Barcelona, Editorial Siruela

PEL·LÍCULA: Sydney Pollack, Out of Africa (1985) USA. Universal Pictures

DISC: Kokoko! Fongola (2019) Transgresive Records 

Aquest és l’últim llibre editat de Farah, també és el que culmina la trilogia composada juntament amb Eslabons i Nusos, l’escriptor somalià no només és un dels noms més ferms des de fa anys a totes les travesses dels premis Nobel, sinó que aquest rol se l’ha guanyat després de dècades pregonant una literatura ferotge, crua i crítica, a la mateixa vegada que tendre, sensible i propera. Per retratar allò que coneix més bé, la seva Somalia natal. Un país amb una complexitat enorme i posant en primera plana el paper de la dona africana al mig d’any de guerres i oblit. 

Podriem buscar entre la nova i prolífica cinematografia africana, però d’alguna manera malgrat les reivindicacions dels nous autors, artistes, músics, etc. Encara és difícil trobar un film amb una fotografia tant exquisida, uns paisatges tant evocadors, una llum tan real i en definitiva aquell cuquet que es desperta i no desapareix mai més després d’haver trepitjat la sabana africana. “Memòries d’Àfrica” ha suposat molt més, de ben segur que ha fet néixer amants dels grans viatges també. Acompanyat per una banda sonora també històrica cal trencar una llança per a tots els enamorats d’Àfrica que no es van dedicar a colonitzar.

En quan a música, aquí també hi ha l’arrel, no només d’allà on procedeix l’astralopithecus, d’on venim tots, sinó d’on neix el ritme. Podriem anomenar molts dels músics que han revindicat després dels diversos processos d’independència les arrels i les tradicions de cada costa africana. Però val la pena tenir la mirada més ample i veure com més enllà d’això, països com la República Democràtica del Congo també s’estan posicionant a la capdavantera de les sonoritats més urbanes i electròniques, Kokoko! són l’exemple d’aquest corrent. Dels suburbis de Kinshasa després d’any de recerca, ulls propis, sonoritats originals que beuen del passat i miren al demà, sense prejudicis, contestataris amb el govern i empàtics amb la seva generació trobem un dels col·lectius que ha esclatat més fort aquest passat 2019. Com ells, cada cop són més les veus africanes que arriben a Europa mirant de tu a tu i portant-nos per camins que val la pena seguir.

Publicat el

Més enllà de l’Okawango

Malauradament tot allò relatiu al continent africà ens sona desconegut, les notícies ens arriben amb comptagotes i des de fa segles s’arrossega un desinterés cultural i social difícil de cap girar des d’Europa. Tot i així si sou dels que us pica la curiositat quan llegiu mots com Okavango, quedeu embadalits davant imatges de Chobe i somieu en trepitjar llocs com el Kalahari… Botswana és el vostre país.

La connexió amb les colònies es va capitalitzar en algunes metròpolis en concret, el cas de tota l’àrea austral del continent africà el pes històric de ports com Ciutat del Cap i Durban va acabar erigint Sud-Àfrica com el far i motor de la part més meridional del territori. Aquest desenvolupament de certes àrees més riques, tot i comportar desequilibris demogràfics, socials, etc. Va resultar que durant encara més anys racons del continent africà romanguessin encara més oblidats… Puntualitzant, no pas tots els racons. Tothom sap que l’afició a la caça per part de l’alta aristocràcia ve de lluny i justament ha estat durant les darreres dècades que la proliferació primer de caceres i després de safaris fotogràfics el que ha portat l’home occidental a intentar capturar records de tot tipus en aquestes latituds.   

I és que la sabana africana abasta més enllà de l’actual Kenya o Tanzània; la natura no té fronteres i tota la bestialitat de població animal, de tota varietat d’espècies que podem trobar: lleons, zebres, girafes, elefants, hipopòtams, antílops, gaseles, hienes, guepards, rinoceronts, lleopards, bous, nyus, etc. I per no citar la quantitats d’aus o mamífers més petits… tots ells caminen sense impediments segons les èpoques de pluges entre el que seria l’equador i el tròpic de capricorn africà.  Un dels petits tresors de la terra on actualment podem trobar-ne a centenars és a l’espectacular Parc Natural de Chobe, a Botswana. Aquest parc es troba a poques hores de les meravelloses Cataractes Victòria, un d’aquells altres punts gairebé mitològics del primer continent. Allà on Livingston qui meravellat les redescobrí i batejar en honor a la Reina d’Anglaterra i on actualment el famós Doctor i explorador hi té una ciutat amb el seu nom a la riba d’aquests impressionants salts d’aigua. Un dels punts obligats per a tots els amants dels grans viatges, i és que a més a més justament a qui podem caminar entre Zàmbia i Zimbawe. 

És molt provable doncs que si un dia decidiu embarcar-vos cap a Botswana noteu la irremeiable atracció per a acostar-vos a certs punts innegables. Després de deixar enrere les aigües del riu Zambezi i la sabana de Chobe, conduint en direcció contrària, com si busquéssim la costa Atlàntica trobem un altre punt obligat per a quedar-nos hi uns dies. De fet podria ser un d’aquells llocs que sense saber-ho ens podríem quedar anys embadalits i sobrepassats per la immensitat del paisatge que ens envolta. Anomenat un dels darrers tresors d’Àfrica, aquí hi trobem un dels accidents geogràfics únics i curiosos del planeta, el Delta del Okavango. Segurament quan més segles passin i més evolucioni tot el món urbanitzat més embadalits quedarem quan puguem palpar racons com aquest. El riu Okavango no és capaç d’arribar a l’oceà i morir al mar com la majoria de rius coneguts, sinó que just darrera les costes de Namíbia trobem el desert del Kalahari, aquest imponent món àrid, hipnòtic de dunes i hectàrees de sorra inacabables arriba a ocupar el 70% del territori de Botswana i és just aquí, quan desert i riu es troben que es forma el delta interior més gran del món. Una zona d’aiguamolls, un oasi dins d’aquest entorn àrid, niu de trobada de milers d’espècies, un pulmó verd i ple de vida per on el podrem recorrer en barca, o a peu… i on definitivament quedarem corpresos de la màgia de la naturalesa. Sens dubte aquest safaris diferent és un dels viatges més inversemblants i extraordinaris, el simple fet de traslladar-nos a l’essència del cicle de la vida, al cor d’Àfrica. Una experiència inoblidable per a qualsevol. Si es disposa de més dies alguns aventurers s’embarquen més enllà cap a les terres del namib, d’altres volen volar cap a platges paradisíaques… però tot això potser ja forma part d’altres viatges.     

Publicat el

Escenes d’Irlanda

Potser és la ressaca del Sant Jordi més surrealista que algú hagués pogut viure o imaginar… possiblement siguin les ganes irrefrenables que comencem a acumular per poder sortir més enllà de les nostres quatre parets i aviat veure a l’horitzó l’alegria que suposa sortir de viatge, deixar-se endur pel ritme d’una gent diferent, tastar noves costums, palpar els aromes d’un altre paisatge i viure l’experiència completa des de mullar-se sota la pluja fins a notar el cansament a les cames. La literatura ens pots acostar certs destins, però també ens pot moure a sortir de casa i voler trepitjar aquells llocs mítics. Sens dubte una escapada a Dublín i de regal la seva Irlanda és un dels viatges més literaris i culturals que hom pugui trobar… 

Començant pel moll de l’os, allí on molts escriptors s’han forjat podem contemplar com els ciments de Dublín tenen molta més elegància i categoria que alguns estereotips han volgut exportar, la icònica visita del Trinity College i la seva fantàstica biblioteca universitaria ja ens deixaran bocabadats. Si seguim passejants pels carrers del voltant, pels parcs, canals, cases victorianes que custodien el centre de la capital ens podem perdre tot un dematí, per acabar prop del Temple Bar i veure com la ciutat canvia de torna quan s’aproxima el vespre i la vida continua a l’interior, allí on la família, amics i veïns es retroben conversant amb una pinta acompanyats de música sense parar. No ens faran falta ni vint-i-quatre hores per veure els escenaris de Beckett, la inspiració de Bernard Shaw, la farmàcia d’Ulisses de Joyce, imaginar-nos la societat de l’època d’Oscar Wilde, els viatges de Jonathan Swift o les penombres de Bram Stoker… només per citar alguns dels premis Nobel, poetes, dramaturgs i novel·listes de renom mundial que ha donat aquesta terra. La tercera illa més gran d’Europa té una densitat de talent enorme si tenim en compte que tan sols hi viuen cinc milions d’habitants, per no parlar dels seus actors o músics.   

Potser hem de remarcar que el poble irlandès ha estat cíclicament evocat a sortir de l’illa de l’Atlàntic on els ha vist créixer entre penes i treballs, i sembla que arreu del món trobis descendència irlandesa. Però el repàs de la seva crua història és de la d’una gent sotmesa principalment als britànics, a més de patir fam degut a diverses crisis i unes condicions que fins a finals del segle XX quan va sorgir el “Tigre Celta” no ha suposat la llum per aquesta illa. Com dèiem aquesta col·lecció de dècades de traves ha suposat que milers i milers d’ells decidissin emprendre el viatge de la migració per endur-se amb ells aquest tarannà i sobretot les seves músiques, balls i costums que els hi corren per les venes; la majoria d’aquetes tradicions es troben al voltant del pub. 

Més enllà de la capital Dublin, Cork ha estat l’altre gran motor industrial de l’illa, de fet gràcies a una atractiva fiscalitat s’ha convertit amb una segona Silicon Valley, agrupant les seus de les grans multinacionals de l’on-line a Europa. Si Irlanda ja és un país jove, la mitjana d’edat de Cork és escandalosament vital, i se situa als 45 anys. Entremig d’aquestes dues grans ciutats del sud de l’illa trobem la cara més rural, la part ancestral i més buida de gent, plena de verd i d’un camp que enamora. Kilkenny amb la seva milla medieval, és una d’aquelles parades obligades tant si fem una espada amb cotxe o un circuit més organitzat. Però a part de comptar amb segles de tradició gaèlica, edat mitjana, cases centenàries i pubs amb olor a Guiness, els carrers tenen un esperit propi, la imatge que compren tot plegat possiblement resumeix la Irlanda més genuïna. També és cert que pobles de la costa com Waterford i sobretot la ruta de la costa Atlàntica que s’inicia des de Cork per pujar cap a Limerick i Galway ens brinda l’altre gran imatge de penya segats escarpats, onades salvatges i prats verds d’un paisatge reconfortant. En aquest país per culpa o gràcies al vent gairebé podem veure les quatre estacions en un sol dia, però la imatge que retens és que el camp irlandès respira pau, el ritme de com belluguen les branques dels boscos frondosos… al so d’un whisky local després d’un bon àpat ja sigui de peix o gràcies a la carn de vaques i ovelles km0.  Si bé, carretera amunt la cosa és més agresta, sense tants castells ni ornaments, però encara més recomanable. Si disposem de més temps, no hem de deixar de banda la cara nord de l’illa, on encara han quedat més oblidats i des de l’autèntica i magnètica Belfast que sembla haver-se volgut mantenir hermètica dins l’illa i tancada amb el seu caràcter, podem conduir -sempre per l’esquerra- fins a la part més septentrional de Londonderry i Bushmills, on les muntanyes vora el mar miren al buit i els penya segats, semblen recordar tots els vaixells ofegats mar enllà.

Publicat el

Viatgem des del sofà – Especial Sant Jordi

Per aquesta nova entrega de viatjar des del sofà i en motiu de la Diada confinada de Sant Jordi voldríem fer una clucada d’ullet a la llegenda i allò que l’ha fet popular: La Rosa, el Drac i el Llibre en si. A través de les nostres recomanacions culturals també farem un viatge en el temps, països i la història gràcies aquestes tres peces clau:

LLIBRE: Eco, Umberto El nombre de la rosa (2018) Barcelona, Lumen

PEL·LÍCULA: Ang Lee, Tigre i drac (2000) Xina, Taiwan, USA. Columbia Pictures

DISC: Stevie Wonder, Talking book (1972) Motown Records

Uns altres tres grans noms de la literatura, cinema i música moderna. Si parlem de roses i llibres no n’hi ha cap de més famosa que el best-seller dels anys 80 d’Umberto Eco. Una novela ambientada al segle XIV, al bell mig del conflicte de franciscans i dominicans, traïcions i morts a la comunitat, la Inquisició i els misteris d’una edat mitjana encara massa fosca; novel·la històrica, intriga i una prosa infalible que va llençar l’escriptor italià a la primera divisió de les grans figures de la narrativa contemporània. Òbviament molts recordaran l’adaptació a la gran pantalla protagonitzada per Sean Connery i pels més fanàtics, enguany està prevista una nova versió, aquest cop en format sèrie.  

De dracs famosos a Hollywood també n’hi ha uns quants, però poques històries han captivat tant a la crítica i públic com aquesta producció xinesa, l’oscaritzada Tigre i Drac; Basada en la saga de novel·les de Wang Dulu i ambientada a finals del segle XVII en l’època de la dinastia Qing ens parla amb de les lluites, amors i traïcions entre guerrers i monjos d’arts marcials. Una història onírica, amb lluites fantàstiques, paisatges de conte i uns efectes especials que van suposar una benvinguda al segle XXI. 

Volíem parlar d’algun llibre en el món de la música però el títol d’aquest famós àlbum de Stevie Wonder no ens ha deixat massa espai per la competència. El llibre que parla, és un dels disc més icònics de la seva època clàssica dels anys 70, possiblement la dècada més prolífica del cantautor de Michigan. A més d’un exemple d’alliberació pel poble negre nord americà, tant per la creativitat com per l’èxit assolit, comercial i econòmic. Aquest disc inclou dos dels seus temes més populars, eterns i rodons You are the sunshine of my life i Superstition, que també li van suposar els primers Grammy. Us deixem amb la seva vitalitat, bona diada:   

Superstition 1974

 

Publicat el

Exotisme europeu

A primera vista sembla un titular força inconnex per qualsevol turista nascut al vell continent. Potser Europa resulta veritablement exòtic per uns ulls americans o asiàtics, però per nosaltres hi deu haver poques coses xocants al viatjar per casa nostra. Malauradament potser el quart món resulta la imatge més impactant per molts barcelonins o parisencs, a part de les imatges de riuades de refugiats sirians que corren aquests últims anys per centre Europa, o el simple fet d’haver vist les nostres ciutats buides per primer cop per culpa del Coronavirus. Però a part d’això possiblement l’únic punt que tots trobaríem realment exòtic només seria un paisatge com el d’Islàndia.

Hom estarà d’acord que la segona illa més gran d’Europa i el país menys densament poblat del continent ja resulten estadístiques cridaneres, si a més a més pels mediterranis resulta que hem de volar cinc hores direcció el cercle polar àrtic per  aterrar a un país on a l’agost la temperatura màxima mitjana no supera els quinze graus tot plegat ja comença a agafar un aire diferent. Tres quartes parts dels casi tres-cents mil islandesos viuen a l’àrea metropolitana de Reykjavik, més o menys com vindria a ser Sabadell… la resta de l’illa hi regna la tundra, òbviament quan no està coberta de neu, o sigui d’abril a octubre. Els humans són poca cosa en aquesta illa on impera un rica i activa vida volcànica, una vida que malgrat trobar-se força adormida encara es nota latent. Davant l’abrumadora naturalesa que guanya per golejada a simple vista i tot i aquests elements tan salvatges que parlem, no ens trobem davant d’un paisatge hostil, al contrari. La gent islandesa, encara que tinguin un accent i uns noms casi impossibles respiren un somriure captivador i una pau que sembla haver-se contaminat a l’entorn, o a l’inversa.  Si que hi ha el mar de l’àrtic, algun núvol amenaçador i terra fosca i volcànica, però l’extensió verda és tan gran i les muntanyes s’aixequen tan tranquil·lament entre rierols, ocells i foques que l’escenografia esdevé onírica. 

Constantment respires amplitud, no és solitud però clar encara que sembli mentida aquesta basta illa no va ser poblada fins al segle IX pel regne de Noruega i posteriorment per la Corona Danesa. Arrels vikingues que romanen a l’ideari folklòric, on perdura més aquest passat lligat al respecte vers la terra i la naturalesa. Un poble agrícola i pesquer que les dures condicions dels hiverns els ha fet patidors, humils i estudiosos. Un tarannà nòrdic que es veu amb la música, els riures i els silencis. 

És cert que sembla justament ara quan molts veïns europeus comencem a descobrir aquesta illa perduda pel nord… val més tard que mai segons la dita. Tot i que a Islàndia tampoc era una qüestió que li preocupés especialment, potser ja estan conformes amb aquest paper secundari que els hi ha tocat jugar sempre. Així que el viatger s’ha d’adaptar al que hi ha. Un país nou, verge i amb una infraestructura senzilla, sempre neta, pràctica, però tampoc ideada especialment pel turista més acomodat. Hem de pensar que malgrat l’embruix de les aurores boreals, les múltiples activitats de neu, i el paisatge nevat… la meitat nord de l’illa gairebé queda tancada a l’hivern. Tan sols Akureyri resta com a capital septentrional però també amb un mode d’hivernació.  El mateix turisme nacional és residual així que els hotels estan pensats per la poca gent que viatja, però al bon temps. Per això també ha freqüentat bastant el lloguer d’autocaravanes els darrers estius, una bona manera d’extremar encara més aquesta sensació de fugida al no res durant les vacances i durant les vint-i-quatre hores del dia. A part que un cop vist Reykjavik si que al sud trobem l’anomenat cercle daurat i la llacuna blava, però allò interessant és vorejar tota l’illa, escapar encara més dels últims pobles, caminar, muntar a cavall o deixar-se perdre pels penya-segats tot observant aquest no res o algun iceberg, fer kayak per les fredes aigües. O encara més relaxant contemplar tot aquest panorama fent-nos un bany a alguna bassa termal de les moltes que podem trobar. Si podeu acosteu-vos a mirar Grenlàndia des de la península més occidental i deshabitada del país, Snaefellsnes.

En definitiva malgrat no ens esperi cap museu, monument o megapolis rellevant; tot i que els hotels no imitin el luxe asiàtic i els restaurants seran més aviat cars pel nivell de vida mitjà a Catalunya. Tenim a les nostres mans un darrer paradís natural entre guèisers, volcans ofegats, muntanyes verdes, icebergs i glaciars que val la pena que no només les balenes ho contemplin. Si sou mediterranis i busqueu exotisme a prop de casa, Islàndia us sorprendrà. Benvinguts a l’espectacle de la naturalesa.  

Publicat el

La desconeguda Borneo

Quina és la tercera illa més gran del món? Borneo. Possiblement molts perdríem el formatget blau del trivial si ens ho haguessin preguntat, també haguéssim fallat la pregunta de l’examen de Geografia si ens demanessin situar-la al mapa. Borneo és la porta d’entrada Oriental a Malàisia, situada entre les indonèsies Cèlebes i Java, com si una forta ràfega d’un antic tifó l’hagués deixat sola i solemne al mig del mar de la Xina. 

Actualment l’illa està governada sota tres banderes. Al nord la petita monarquia de Brunei, també a la part més superior de l’illa pertany a Malàisia i majoritàriament tota la resta a Indonèsia. Malgrat això la rebel selva tropical fa que sigui una illa pràcticament ingovernable. És cert que les darreres dècades la malentesa modernitat oriental, provocada pels occidentals, va voler imposar les seves estúpides lleis de força causant una escandalosa desforestació a finals del segle passat. Això va provocar que els amos veritables del territori, els orangutans, es veiessin fortament amenaçats al igual que el indígenes. A l’actualitat dels 17 milions de persones que habiten l’illa, encara resten més de 2 milions d’indígenes de centenars de tribus diferents, i uns 45.000 orangutans endèmics i en llibertat per l’illa -malgrat ser l’espècie més comuna- també estan en alt risc d’extinció. 

Així doncs entre mig dels dos grans països illencs del sud-est asiàtic queda aquest gran satèl·lit, que com moltes altres illes germanes més petites s’ha quedat sense massa activitat humana. Bàsicament per albergar un clima i una orografia que dificulta en gran mesura la vida quotidiana.  L’origen volcànic i el magnetisme d’aquestes aigües per atraure tota mena de tifons i huracans encara l’ha dotat d’una fauna i ecosistema més extrem per l’home, i a la vegada altament interessant pels científics. I és que aquesta illa té un extensíssim catàleg d’espècies autòctones úniques al món. 

A mitjans del segle XVI quan es documenta per primera vegada l’existència d’aquesta illa gràcies als famosos colons espanyols d’Elcano i Magallanes ja troben que l’illa és habitada i governada per un ric sultà, un sultà que després d’estar condicionats pels capritxos de les Filipines espanyoles primer i per les Índies britàniques després, amb la corresponent independència dels països veïns ja esmentats també es va emancipar per acabar esdevenint la regió de Brunei; un petit sultanat dels més rics d’Àsia gràcies al control de les preuades matèries primeres del petroli i gas liquat. Un negoci rodó per l’excèntrica dinastia monàrquica que col·lecciona tot tipus de luxes, entre el que destaquen 165 Rolls Royce de la seva flota de 5.000 cotxes d’alta gamma. 

Tot i així el més habitual, més que veure l’immens palau del sultà és entrar per la capital de Malasia i d’allà volar altre cop cap a Kota Kinabalu, l’extrem més oriental de l’illa, la primera finestra que veu sortir el sol a l’Àsia i per on es pot navegar entre manglars, macacos i mones nassarudes , rèptils, bambús i aus tropicals. O sopar prop del colorit mercat tradicional en un dels molls amb productes frescos de pesca i verdura i molta fruita. 

Però a part d’aquesta ciutat estem parlant d’un viatge de trekking i molta naturalesa. Caminades i navegacions per mar, rius i llacs… Gran part de l’illa actualment està protegida així que són nombrosos els Parcs Naturals entre els que trobem petits pobles i tribus, aigua dolça i sobretot molta jungla. Des de la muntanya de Kinabalu de poc més de 4.000 metres baixant per Sandakan, Abai, Sukau i el llac Oxbow o el casi fantasiós Parc Natural de Bako on viuen la concentració de plantes carnívores més gran del món entre manglars i rèptils, i sobretot primats. També podem veure algunes coves volcàniques… on diuen que habiten milions de ratpenats. Pel que fa a conviure amb tribus d’arrels i tradicions ancestrals a la zona de Bantang trobem el poble d’Iban, pintoresc i exòtic com pocs… 

Tot i així no hem d’oblidar que estem al pacífic, al sud-est asiàtic i que encara que no disposem de temps per arribar a l’exclusiva illa de Bali, els bons ressorts i el luxe asiàtic també ha arribat a Borneo. La mateixa Kinabalu té zona de platja tot i que pels amants del submarinisme ens podem apropar a la zona de Tuwau i d’allà agafar un breu ferri cap a la Illa Pom Pom, un autèntic paradís pels amants del turisme subaquàtic. I pels més inconformistes un dels típics llocs de vacances del malaisis és l’arxipèlag de Langkawi però aquí ja tornem a necessitar un altre avió i sobrevolar Kuala Lumpur per apropar-nos a les aigües Tailandeses. No us preocupeu que per platges i alternatives no us en faltaran en aquesta immensa illa tan desconeguda per tots…

Publicat el

Viatgem des del sofà – Capítol 3

Per acabar aquesta Santa Estranya Setmana el viatge que us proposem des del sofà a través d’aquestes tres recomanacions culturals va lligat a les religions del món, aquella part més filosòfica que ens poden mostrar i per què no influenciar les cultures i les visites a un país, de ben segur que us són coneguts, però en dies com aquests mai està de més recuperar tres obres d’art com aquestes:

LLIBRE:  Clément, Catherine El viaje de Teo (1998) Madrid, Siruela

PEL·LÍCULA: Bertolucci, L’últim Emperador (1987) Regne Unit, Italia, França, Xina. Recorded Picture Company

DISC: The Beatles, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) Parlophone

Uns altres tres nous clàssics de cultura popular contemporània. Un dels millors llibres per parlar-nos des de la ficció de les grans religions del món, el viatge d’aquest adolescent malalt terminal amb la seva excèntrica tieta ens portarà de Jerusalem a Benarés, passant per Delfos, Istanbul, Dakar, El Caire, Rio de Janeiro, Jakarta o Nova York o Kioto… una viatge excepcional per la geografia i les cultures del món, però sobretot per allò més rellevant de la vida mateixa. 

Abans de que la globalització ens permetés anar d’un cantó a l’altre de món i que la gran Xina fos més present a la nostra vella Europa, i a tot arreu en general… aquells milions d’hereus de Mao ens resultaven uns grans desconeguts, la revolta de Tiananmen del ‘89 i aquesta icònica i premiada pel·lícula de Bertolucci sens dubte van suposar dos grans fets antagònics però a la vegada detonants per un magnetisme irremediable vers la cultura mil·lenaria xinesa. La fotografia, vestuari i música d’aquest film resulta encara d’una composició i bellesa formidable. 

L’hinduisme és l’altre de les grans religions centenàries del planeta, i per culpa de la seva demografia cada cop més rellevant. Qualsevol viatge a l’Índia va instrínsicament lligat a la religió, més enllà de les castes, l’organització social i el pes d’aquesta al dia a dia resulten cada cop més potents per als ulls cada cop més laics d’occident. Són centenars als turistes impactats per aquests segles de fe, colors, olors i costums tant diferents. Dels viatges més productius a l’Índia el ‘67 dels Beatles va donar fruit a un dels disc més importants del segle XX. Una obra d’art, enguany se celebren 60 anys del primer disc de la banda de Liverpool, i 50 de la seva dissolució.


Publicat el

Jerusalem Terra Santa

En dies reflexius com aquests inclús la fe pot quedar qüestionada per aquells a qui encara els resulta important. A vegades el fet de trepitjar un lloc especial ens pot despertar aquella llum apagada. Perquè hi ha llocs gairebé màgics, malgrat guerres, pandèmies i crisis si un racó de món ha estat desitjat al llarg dels segles, aquest ha estat sens dubte Terra Santa. Jerusalem és segurament la ciutat més religiosa i espiritual del món; sagrada per catòlics, jueus i musulmans. En el que al seu dia molts només hi veien un polvorí, a dia d’avui suposa un dels patchworks culturals més fascinants del món.

Com a tota capital, un viatge a Jerusalem no ens ha de suposar una estada especialment llarga, però això no vol dir que els dies que ens esperen no siguin intensos, i més si disposem d’alguna jornada més per arrodonir la nostra visita… de ben segur que podem aprofitar les properes vacances, potser haurà de ser la següent Setmana Santa per descobrir tot el que ofereix Israel.

A dia d’avui trobem diverses companyies que ofereixen l’oportunitat de volar de manera directe amb poc més de quatre hores des de Barcelona fins a la capital Tel Aviv, encara que la ciutat en si resulta una de les ciutats més modernes del pais. El modern passeig marítim i en especial l’antic port de Jaffa convertit en un cosmopolita barri d’artistes, ja valen la pena. A més a més des d’aquí ens podem acostar a llocs tan mítics com la pujada en telefèric a Masada, l’últim enclavament jueu que va resistir davant l’Imperi Romà, o baixar uns quants quilòmetres per banyar-nos al Mar Mort, sens dubte una experiència única, perquè no bíblica.

D’aquest antic protectorat britànic que a la fi de la II Guerra Mundial es va convertir amb la irremediable moneda de canvi per al poble més castigat de la història contemporània, culpa del genocidi nazi, va néixer Israel. Després de segles de diàspora per fi l’anhel de la terra promesa va fer-se realitat, el preu però el va acabar pagant l’oblidat poble palestí. Desgraciadament el mur de la vergonya n’és el símbol més visible d’aquesta divisió a la franja de Gaza, tot i que cap dels circuits turístics habituals s’hi acosten. Des de la l’administrativa Tel Aviv ens dirigirem cap al nord per visitar la romana Cesarea, encara conserva el teatre, aqüeducte, fortasesa i un aire imperial mediterrani especial, el port de Haifa o Acre, vital en l’època de templers i les croades, poden ser dues altres parades super recomanables abans d’arribar a la bíblica Natzaret. Òbviament és un país que no pot defugir del seu llegat històric i farà les delícies de tots aquells inquiets i apassionats en temps passats, a més a més actualment es troben també certes rutes temàtiques que encara focalitzen més el seu interès vers el racons bíblics, tant pels més puristes com pels més ateus però la visita a l’església de l’Anunciació, la font de la Verge o la mateixa fusteria de Sant Josep resulten punts gairebé obligats. Podem seguir els passos de Jesús arribant a Cana, Galilea, allí on va tenir lloc el primer dels seus miracles segons el Nou Testament. I és que les peces de la història poden continuar fins a Tiberiades on es recomana fer un passeig amb barca pel Mar de Galilea, i  des d’aquest entorn podrem contemplar la Muntanya de les Benaurances, des d’on es va recitar el sermó de la muntanya, o Tabgha poble pesquer on va tenir lloc la multiplicació dels pans i peixos. Seguidament es pot arribar Capernaum, llar de Sant Pere amb la seva antiga Sinagoga. I continuariem per la vall del Jordà, contemplant Jericó, creuant el desert de Judea, podem desviar-nos a l’antiga Betlem per veure la gruta del pessebre o l’església de la Nativitat… per últim entrem a Jerusalem, bressol de les tres grans religions monoteistes. 

En la actualitat el 64% dels habitants són jueus, amb les seves múltiples variants i ortodoxismes; no només hi podem trobar el Museu de l’Holocaust, sinó que especialment l’icònic Mur de les Lamentacions, les antigues parets del Temple del Rei Salomó, el lloc més sagrat per la cultura hebrea. Just sobre d’aquest hi trobem La cúpula de la Roca i la Mesquita d’Al-Aqsa, a l’esplanada de les mesquites, des d’on Mahoma va ascendir al cel, el tercer lloc sagrat de l’islam, avui representen el 33%. Mentre que la ciutat antiga porta a rememorar passatges idonis en dates com aquestes per a tots els catòlics, un 2% de la població. Poder caminar per la mateixa Via Dolorosa fins arribar a Gólgota, allí on van crucificar a Jesús i on es troba el Sant Sepulcre, poden servir per adonar-se a les generacions més joves de l’enorme pes de l’herència catòlica en el mon Occidental. Per als creients és innegable el pes d’aquesta ciutat per tot el que representa, la panoràmica des de la Muntanya de les Oliveres és una postal de somni, però sobretot per als meus ateus palpar el ritme vital que es respira des de qualsevol d’aquests prismes religiosos, la devoció, la tradició, la cultura, el propi vestir de cadascun d’ells… tot aquest conjunt fa de Jerusalem una ciutat única, un d’aquells racons de món que tot amant dels viatges i la història hauria de trepitjar algun cop a la vida.