Publicat el

La Geòrgia caucàsica

A mig camí entre Europa i Àsia, allí on la ruta de la seda es començava a acomiadar del vell continent hi trobem un dels països més estrets i rics de l’antic bloc soviètic. Banyat entre les aigües del Mar Negre, gairebé tocant el Mar Caspi, al mig del Caucas hi trobem la joia de Geòrgia.  L’últim tresor europeu pels amants dels grans viatges.

Els cinc milions d’habitants d’aquest país amb una idiosincràsia tant particular sembla mentida que hagin pogut conservar un alfabet i llengua propis després d’una història carregada de visitants interessats i inquilins exprimidors degut a la seva privilegiada geografia. Ja des de la prehistòria s’han documentat els primers jaciments a les valls caucàsiques. Les tribus nòmades de la regió ràpidament van acabar sucumbint al pes dels grans imperis, des l’imperi romà d’orient del qual n’adopataren de seguida el cristianisme, fins als imperis perses, mogols i otomans.  Els seus pobles i muntanyes van ser terreny habitual de batalles durant l’edat mitjana i moderna encavalcant èpoques feudals de diferents dominis imperials. A part d’un gran impacte en la població autòctona el resultat de tot plegat ha estat un ric mosaic com a llegat que encara avui es respira pels carrers i cases de Geòrgia. Trobem després dels jaciments més primaris que ens evoquen irremediablement a paisatges de la capadòcia unes muntanyes poblades per antigues ermites medievals cristianes, ermites que amb el temps i a força de la influència veïna han acabat adoptat la confessió ortodoxa, concretament ortodoxa georgiana, coma religió oficial del país. L’arquitectura d’aquestes també ha cobrat un estil particular, i és que els edificis religiosos com tot el territori respiren un aire oriental malgrat els fonaments europeus. Aquesta mescla es nota pels palaus, cases, els patis i balconades… el centre històric de Tiblisi ens brinda una de les capitals amb més personalitat i caràcter d’Europa,  però també quan trepitgem de debò el territori, els mercats o ens asseiem a taula és quan veiem tota aquesta barreja. 

I és que Geòrgia té una cuina d’allò més rica, retrat de tot aquest patchwork cultural, però pels amants del vi i sobretot el conyac, un destí espectacular. Destacar la zona de Kakheti com a capital vinícola del país. 

Però la petjada més forta que ha sofert el país, i la que els hi ha costat més de treure’s de sobre ha estat la llosa soviètica, i és que a finals del segle XVIII Geòrgia es va començar a situar sota el focus de la gran Rússia Tzarina, i d’allà igual que tots els veïns afectats van passar a l’òrbita comunista. El fet que el mateix Stalin sigui nascut a Gori, Geòrgia, no és massa motiu d’orgull nacional. De fet encara es conserva com a relíquia el museu del partit comunista li va dedicar, un exemple de memòria històrica per veure com explicaven cada pel·lícula. Pels georgians del segle XXI, que han decidit passar pàgina i mirar de tu a tu Europa, no només han modernitzat les infraestructures, netejat edificis i actualitzat el país en si… sinó que l’aposta per un model turístic nou, respectuós amb el fantàstic paisatge i llegat cultural de país l’està posicionant com un dels nous destins amb un creixement més destacat del món. Geòrgia destaca pels seu passat històric però sobretot natural. És un paradís pels amants de la muntanya i naturalesa, les rutes de trekking d’alta muntanya que s’enfilen des de la veïna Armènia fins als cims del Caucas, que justament a Geòrgia és on tenen el sostre més alt a més de cinc mil metres d’alçada. 

A la frontera amb Armènia podem contemplar la petita Suïssa a la llera del llac de Sevan, que conforma una de les reserves d’aigua dolça més grans del planeta però les rutes a peu des de la mateixa capital Tiblisi ens porten a fer cims impressionants, tot i que la zona pels trekkers i bikkers és Kutaisi, des d’on el ventall de travesses ens pot omplir durant setmanes interminables per paisatges alpins. Les alternatives per fer alguna extensió no només contemplen la veïna i antiga Armènia -si la seva estabilitat política ho permet- sinó que pels qui busquin zones més desconegudes poden creuar direcció al Mar Caspi cap a la moderna capital Baku, Azerbadjan és un exemple més de com el gas representa el nou petroli i des de la independència han ressorgit del desert aixecant un autèntic imperi, gairebé una nova Dubai als peus del Caucas.

Publicat el

Viatjar des del sofà – Capítol 6

Feia masses dies que teníem aquesta secció un xic abandonada, potser eren les ganes de fer coses… encara que fos sortir de casa només una mica, alguns han agafat el cotxe i s’han mogut per Europa, d’altres han volat a les illes, alguns creien que feien més bondat quedant-se a la platja, anant a buscar bolets, veure la tardor al Montseny, a la Fageda o tornant a Camprodon. Sembla que res ha anat del tot prou bé… a part de resilients, ens resignarem uns dies més omplint de paciència i de ganes per cuidar-nos i quan es pugui seguir fent allò que tan ens agrada, seguir viatjant. 

Posats a somiar des del sofà volarem cap a l’exòtica Àsia, de la mà dels nostres tres mitjans de transport cap a tres de les grans cultures més totèmiques que configuren i han influït en els grans tarannàs d’aquest bast i ric continent. Avui proposem per aquests cap de setmana de “relax”:   

LLIBRE:  Roy, Arundhati, El déu de les coses petites (2018) Barcelona, Editorial Anagrama

PEL·LÍCULA: Asghar Farhadi, Nader i Simín, una separació (2011) Iran. FilmIran & Memento Films.

DISC: Kitaro Thinking of You (1999) Domo Records 

El debut literari d’aquesta periodista, actriu i activista hindú, va suposar un nou rècord de vendes mundial al 1997 per un autor indi no exiliat. Una obra que transcorre en tres generacions, flueix entre la tradició, el conflicte de castes i certa màgia que ens acosta a noms com Garcia Marquez i Rhudie; retrat d’una família i temps convulsos, lluites de passions, tabús, desitjos impossibles, lloses, oportunitats i de com allò etern es pot veure esquerdat en un moment. Un dels llibres que ha acostat l’Índia a Occident.  

La tradició i escola cinematogràfica iraní no ha parat d’aixemplar-se i conrear adeptes arreu del món els últims anys. Amb una prosa i segell únic que engloba a un cinema d’autor reconeixible Farhadi no només té el mèrit de ser el primer director nacional en guanyar un Òscar el 2012 per justament aquesta cinta. Sinó per enfrontar-se a la censura del govern i mantenir els rodatges i les produccions al mateix país. Un retrat fred de l’Iran actual, abordant temes com el divorci, l’alzheimer i les cures, tocant el pecat, el sexe, la violència, antidepressius, la justícia amb l’ombra sempre present del pes de la política del Corà.  

En quan a música, són molts els sons que ens evoquen al continent asiàtic però sens dubte New age és un gènere que de per si ja ens porta a viatjar lluny, dins aquesta branca només per la feina incansable d’una trajectòria immaculada destaca el japonès Kitaro. Repesquem el seu disc més conegut i guardonat Thinking of you. Tot i que els camins multinstrumentals i sonoritats de la seva obra són un interessant exercici per gaudir d’una banda sonora immillorable per viatjar cap als colors i textures d’Àsia des del sofà.

Caravansary 2017
Publicat el

Tots els camins porten a Roma

La ciutat eterna, el bressol d’occident, la Fontana di Trevi, un gelat a plaça Navona, quin cafè més curt i més bo, la capital imperial, la casa del Cèsar, renoi quina camisa més elegant, quines sabates més cares… Visconti, Da Sica, el Vaticà, una altre monja, una altra església, futbol, un crit, un noi que crida a una altra noia, una cabellera morena, La dolce vita, Ròmul, Rèmol, el Coliseu. Vigila que ens atropella una vespa!

És impossible defugir dels tòpics, o no recórrer a clàssics quan trepitges la capital italiana. I és que possiblement cap altra ciutat com aquesta fa tants anys que forja els seus propis estereotips amb tan orgull. Un seguit d’adjectius que no hem d’oblidar que sempre col·locarem després de la Roma Imperial. Malgrat el passat etrusc, els romans ja parlen d’un passat genuí, amb un primer capítol d’aires mitològics protagonitzat per la llegenda de la lloba que alimentà als germans Ròmul i Rèmol. Ròmul acabà sent el primer rei de la ciutat, després en vingueren sis més.  I fou aquí a la riba del Tíber entre els set puigs famosos on nasqué l’Imperi més poderós del món. Ara no parlarem de la seva història, però em sembla que tots més o menys podem arribar a ser conscients del que va comportar ser el centre del planeta durant tants segles. Centre polític, cultural, econòmic, militar, financer, filosòfic… de ben segur en cap altra moment de la història ha existit tanta capitalitat i influència d’un poble, tan poder sobre una sola persona com en les èpoques del cèsar… aquest ric melic és difícil de deixar de mirar pels romans d’avui en dia… però és que no només el passat més clàssic és motiu d’orgull perquè aquesta ciutat fa més de dos mil anys que col·lecciona clàssics, monuments, obres d’art, literatura i capítols gloriosos envejats per qualsevol amant del bon turisme. 

Si estem davant la ciutat eterna és perquè el nom l’hi escau com un guant de pell de qualsevol pel·lícula de la post-guerra sortida de Cinecittà… aquella mateixa altivesa simpàtica d’aquells homes i dones de blanc i negre, que encara avui respiren els romans, i que de ben segur han estat l’herència de les generacions sabudes que els romans són ciutadans del món, però que el món és com és gràcies a ells. 

No podem negar l’evidència dels carrers de Roma, des del Trastevere, Villa Borghese fins al rovell de l’ou, i és que si algun imprudent volgués aixecar una rajola des del centre a les afores de la capital de la regió del Lazio només faria que trobar tresors irresistibles que poden anar del Barroc, al Renaixement, Edat Mitjana, l’imperialisme de Victor Manuel i Mussolini i evidentment l’Època Romana.

Tota excusa és bona per tornar a Roma, ja sigui un cap de setmana, un pont o fent escala a Civitaveccia en un dels molts creuers que hi passen, quan no passen pandèmies estranyes… Mai les hores seran suficients per recórrer tota la grandesa de Roma, potser ara -més buida- encara és més bon moment per contemplar places, avingudes, monuments, parcs i fonts, després ens queden els centenars de basíliques i esglésies, per no parlar de museus, o la ruta de les escultures que ens regalen els carrers i cantonades del casc antic… inclús quan coneixes la superfície podem submergir-nos a la Roma de les catacumbes, un autèntic laberint sota terra. 

Un destí infinit, rodó, d’aquells que tan les parelles, els amics, les famílies, parròquies, estudiants i avis se’l volen fer seu… però resulta tan gran que cap se l’ha pogut apoderar. Una ciutat que per molt que passin els anys sempre resultarà antiga i mai deixarà de passar de moda. De fet Via Venetto està més a la moda que cap altre carrer del país, ideal per fer les millors compres. De fet també és ideal pels amants del bon menjar, i és que a tota Itàlia es menja bé, a part de tenir bons vins i bon clima, no descobrirem ara les virtuts de la dieta mediterrània, ni del pes de la cuina italiana en general. Ideal pels turistes més guiris, on trobaran mil i un racons emblemàtics per fer-se les millors fotos i penjar-les a l’Instagram, ideal pels turistes més acadèmics on Roma mai ens acaba de descobrir tota la seva riquesa. Del cinema de Fellini, l’escola barroca de Bernini, la ruta catòlica o els museus vaticans i Sant Pere, per no parlar dels amants de la literatura més clàssica que sempre poden rescatar vells i imprescindibles noms des de Virgili, Dante, Petrarca… la música i sobretot la història. Escapada imprescindible per quan tot torna a començar, perquè tots els camins tard o d’hora porten a Roma.    

Publicat el

Bon viatge Albert

Estimats clients, viatgers, companys del sector i amics

Ens entristeix enormement comunicar-vos que aquest passat 20 de juliol de 2020 el nostre director i fundador de Viatges Valles Tour, Albert Solsona Jarque, ens ha deixat.

Des de la família, així com també des de l’equip humà de Valles Tour i de tota la gent que n’ha format part aquests 40 anys us volem agrair les nombroses i càlides mostres de suport i el condol que ens heu fet arribar des de tots els racons del país i de l’estranger. 

Gràcies per fer arribar aquest escalf, una empenta molt necessària per procurar vetllar per la nostra agència i mantenir l’esperit emprenedor, rigor professional i viatger de l’Albert més viu que mai. Un esperit i segell inconfusible i necessari justament en un dels anys més complicats que ha patit el sector del turisme, sabem que ens esperen nous reptes i objectius.  

Gràcies de nou per seguir al nostre costat. 

Bon viatge, descans en pau Albert

Publicat el

La Dinamarca de conte

Si tens ganes de que bufin aires de canvi, però tampoc tens temps, ni ganes o calers perquè enguany tiris la casa per la finestra fugint del continent…, la solució la tenim al nord d’Europa. Pot resultar una aposta segura per trobar contrastos, natura, ordre, fresca, ciutats i pobles preciosos i perquè no, també exotisme. Recorrerem amb cotxe la costa del Bàltic, des de Copenhaguen començarem a conèixer Escandinavia.   

La capital de Dinamarca és una de les petites joies del Bàltic, un viatge en cotxe és ideal per fer-ho amb amics, en parella i inclús en aquest cas amb família. Copenhaguen no és ni massa gran, ni tampoc massa tranquil·la, una volta pels seus carrers empedrats, per les ribes del canal o davant del mar és d’allò més agradable quan s’allarga la primavera o durant els mesos més càlids d’estiu. Tot passant pel Palau Reial, l’Òpera, creuant verds parcs ben enjardinats fins a trobar-nos amb la famosa estatua de la Sireneta, símbol de la ciutat i del país, i és que realment simbolitza a la perfecció aquesta ciutat de conte. 

Si aquest vol el feu amb bicicleta, encara us trobareu més familiaritzats amb el tarannà danès. El país té una relació d’amor amb les dues rodes i de fet amb tot el que respira ecologisme i sostenibilitat, i és que per alguna cosa Dinamarca ja forma part dels països escandinaus… per una banda tenen un gen víking i cerveser, i per l’altre costat aquest aire intel·lectual i naturista…  Ara bé, possiblement de tots els països escandinaus els dos més cosmopolites, moderns i elegants són Suècia i Dinamarca. Al mateix temps però Dinamarca és un xic diferent, el pintoresc nucli antic de Copenhaguen ens recorda a les veïnes Amsterdam i altres ciutats de Flandes, segurament és gràcies a la vida al voltant dels canals; aquí trobarem les millors botigues de roba, pastisseries o restaurants que formen part d’aquest paisatge tan acollidor del barri de l’antic port, Nyhavn. El fantàstic parc del Tívoli, una autèntica postal vintage que ens trasllada a l’esplendor noucentista d’una gran capital resulta una altra de les cireretes incomparables de la ciutat, animals, teatres, paradetes per menjar, música, una vida pròpia de pel·lícula els mesos d’estiu. Per últim, pels més hipsters que volen fugir dels centre més típic i els seus elegants restaurants tenim el barri de moda de Vesterbo, ideal per passejar, fer una bona cervesa artesana i penjar alguna foto a les xarxes socials ben maca de les nostres vacances, també trobem un altre barri roig o pels més hippies poden endindar-se a l’antiga caserna militar okupada des dels anys 70 i que representa un autèntic referent de la cultura alternativa i antisistema del continent.  

Sortint direcció al llac Elsinore ens trobem el castell de Kronborg, més conegut com el castell de Hamlet, seguint cap a l’oest del país arribem a la península de Jutlandia, la benvinguda a aquesta boscosa i verda regió ens la dóna la ciutat de Vejle, situada al mig del fiord que li dóna nom… possiblement aquestes verdes postals al costat del mar foren font directe d’inspiració dels contes infantils d’Andersen. A pocs quilòmetres a la rodona hi ha diversos punts d’entreteniment, des del Museu de la Ciència d’Okolariet, el de l’energia de Randboldal, o alternatives més naturals com el famós zoo o el Gorila Park. Però sens dubte, un dels racons més màgics per a totes les generacions més joves que han crescut a base de construir peces de lego, és Legoland, a la ciutat de Billund. 

Una parada recomanable, per entendre totes les arrels daneses és la ciutat d’Aarhus, ens resumeix i engloba entre els seus carrers gairebé els darrers 1.500 anys d’història danesa… anat cap amunt passarem per l’original, bohèmia i cultural Aalborg -antiga capital medieval del país- de vital importància portuària i lider en ecologisme europeu. Si seguim amunt  arribarem al poble de Frederikshavn… a uns 190 km concretament, i si encara mirem més al nord des d’allà podem agafar un ferri per fer menys de 100 km per mar i arribar a la costa de Suècia, amb la imponent Göteborg, però això ja seria començar a trepitjar terres sueques… i gairebé mereixeria un viatge a part, tot i així són molts els que s’animen a fer el creuament amb ferri, combinar aquestes dues costes, arribar a Estocolm i baixar de nou per la costa fins a Malmö i tornar a creuar el Bàltic, aquest cop a través d’un enorme pont i  retornar a Copenhaguen. Sens dubte una manera diferent de veure un dels països més discrets del continent, però un d’aquells diamants en brut ideal per a totes les edats i gustos, pocs quilòmetres i molt suc per fer un viatge en cotxe aquest estiu.

Publicat el

Bravo Costa Brava

Sa Tuna (Begur)

Bali, Costa Rica, Fidji, Illes Cayman, Barbados, Bahamas, Na Trang, Reunión, Cabo Verde o Sri Lanka… clar que llocs exòtics n’hi ha un fotimer, però potser encara que un bon bany sempre és benvingut durant els mesos de calor… no pas totes les platges són tant paradisíaques com hom pot arribar a imaginar. Perquè a vegades cal veure món per valorar el que tenim a casa. És per això que recomanem fer un cop d’ull a les millors platges que tenim a casa de la millor manera possible: El Camí de Ronda.    

Quan centrem la mirada a les costes de Catalunya el debat al segle XXI sempre l’acaba guanyant la Costa Brava, potser temps enrere fou diferent, però si encara queden racons verges, platges de somni i colors de mar que et deixen sense respiració, sens dubte en trobem molts més de Blanes en amunt… és just en aquesta població de la Selva on podem trobar ja ben definit el que se li ha anomenat Camí de Ronda, un llarg camí, actualment GR, que recorre la Costa de Girona de Blanes fins a Portbou. Camins que antigament servien per comunicar les poblacions costeres, corriols que els pescadors tenien per si les embarcacions es quedaven contra la roques i havien de tornar a peu a casa, i sobretot anys després començà a ser la ruta establerta pel cos de Carrabiners i posteriorment la Guàrdia Civil per controlar tot l’estraperlo arribat per mar. Així doncs, d’anar a fer la ronda per vigilar el mercat negre durant el segle XIX i principis del XX n’ha quedat actualment aquest camí. Ja fa anys que moltes poblacions han invertit més esforços en restaurar l’antic camí és per això que a dia d’avui és un autèntic regal disposar d’uns dies per realitzar diverses etapes per descobrir alguns dels secrets que de ben segur encara us amaga la Costa Brava.

L’avantatge del Camí de Ronda és que permet diverses versions perquè cadascú se l’adapti al seu gust, estat de forma, dies de vacances, punts de sortida i necessitats. No és imprescindible fer ho tot de dalt a baix o de baix a dalt, es pot fer el tros que es vulgui i començar-lo d’on millor us escaigui. De Blanes a Lloret de Mar són unes tres hores per exemple, si que és cert que potser estem davant d’un del trams més edificats i on possiblement trepitgem més urbanitzacions que serpentegen el camí, però això no treu que ja comencem a gaudir arran de costa amb cales com La Boadella, s’Agüia o Santa Cristina. Amunt i avall, sempre amunt i avall, de fet seria el factor comú del Camí de Ronda.

És cert que ningú ens marca què i quan cal fer cada etapa, però el nostre consell, igual que de ben segur podeu conèixer algú altre que l’hagi fet sencer o a trossos, sou gent més caminadora o menys, sobretot calculeu bé les distàncies segons les vostres condicions físiques, especialment si voleu fer travessa i caminar més d’un dia. Les distàncies estan ben marcades i es pot anar fent mica en mica per trams. No sempre és un passeig, tot i que exceptuant algun tram de l’Alt Empordà tampoc és exagerada la dificultat, no podem fer-lo mal calçats, a ple sol al mes d’agost (si és el cas cal matinar) o sortint del pas en segons quins penya-segats… 

Lloret – Tossa, seria el següent tros, tot i que també es troben dos moments on el camí es desvia amb les urbanitzacions fugint d’arran de mar. I el tram Tossa de Mar – Sant Feliu de Guíxols possiblement és l’únic que pròpiament no se’l pot catalogar com a Camí de Ronda, ja que després d’uns vint o trenta minuts caminant entre pinedes, just després de Cala Bona i Cala Pola el camí es desdibuixa i de fet l’única manera d’arribar a Sant Feliu és desviar-se per l’interior pel massís de Cadiretes si no es vol acabar fent per carretera i baixant de tant en tant per les diverses cales que ens trobem. 

A partir d’aquí els trams són més senzills i enamoren a qualsevol. Sant Feliu – Palamós, on trobem el passeig noucentista de S’Agaró, i cales idíl·liques que sembla mentida que estiguin a pocs quilòmetres de Platja d’Aro; Palamós – Tamariu, 100% mediterrani i pescador; Tamariu – Begur, el darrer tros ja comença a complicar-se camí d’Aigua Freda i Sa Tuna. Begur – L’Estartit, també s’acumula molt desnivell, i a partir d’aquí segons les forces o com us agradin més les etapes tenim el Cap de Creus, on possiblement trobem el recorregut més tècnic i a la vegada salvatge i bonic. És per això que aquest tram més septentrional és el que queda menys definit en quan a hores aconsellables de ruta… i és que s’ha de tenir en compte que les platges, i més de cara el bon temps són sempre temptadores per fer un bany digne del paradís… sobretot si porteu hores a les botes i a la motxilla.  Per descontat les opcions d’allotjaments en aquest cas són d’allò més variades en gustos, preus i categories. Serà més aviat qüestió de disponibilitat, però sens dubte parlem d’un pla excel·lent, actiu, diferent i espectacular de #KM0 per un any de fer país. 

Publicat el

Viatjar des del sofà – Capítol 5

Ara que comencem a desconfinar-nos, i ens podem treure les espines clavades… és temps per recórrer les muntanyes i platges més properes de casa nostra, però en aquesta secció continuarem acostant-nos a allò que per ara resulta més complicat i difícil de fer per les circumstàncies que ens trobem. És per això que com que amb fase 2 i 3 sembla que no puguem anar cap a Oceania ens hi acostarem des del sofà. Per viatjar a les antípodes us proposem:   

LLIBRE:  White, Patrick, Voss – Tierra Ignota (2018) Barcelona, Impedimenta Editorial 

PEL·LÍCULA: Joachim Rønning, Espen Sandberg, Kon – Tiki (2012) Noruega. RPC / Nordisk Film Production / DCM Productions

DISC: Lorde, Pure Heroin (2013) Lava Republic 

Sens dubte l’autor de ficció més conegut, venut i reconegut d’Austràlia, premi Nobel de 1973. La seva obra mestra escrita més de vint anys abans i traduïda al castellà com a Terra Ignota, també agafa títol del seu protagonista. Voss és la història d’un explorador alemany que a finals del segle XIX arriba a Austràlia, però com a novel·la té molt més que paisatge, descripció i retrats d’una bellesa i detall únics, sinó també una història d’amor que atrapa als lectors des de fa més de mig segle. Un clàssic modern a l’alçada dels grans noms de la literatura. 

Com molts cops passa sempre hi ha un llibre que es diu que és millor, en aquest cas a part de plasmar en un diari de bord l’explorador noruec també va gravar un documental al 1952, que va guanyar l’Òscar. Anys després de l’efemèride aquesta pel·lícula noruega plasma l’aventura de creuar el Pacífic, tal i com els inques devien fer en una barcassa de fusta Kon-Tiki (déu del sol), del Perú a Polinèsia durant 101 el Pacífic per demostrar que van ser els primers en trepitjar el paradís. Una expedició fascinant.

En quan a música, ens quedava trobar quelcom de l’altre gran país oceànic, Nova Zelanda resulta que ha donat al panorama pop una de les veus femenines amb més personalitat i projecció d’aquest segle. Aquest primer disc de Lorde rellançat per Universal va sacsejar l’escena internacional, sent la cantant més jove amb només 17 anys de guanyar un Grammy i posicionant-la entre els noms a tenir en compte. 

Publicat el

L’olimp dels viatges

Potser us podeu agafar a l’excusa que en els temps que corren caldria revisar de prop allò que anomenem democràcia, tanmateix després de la tempesta d’aquest 2020 resulta un moment adequat per fugir cap a l’extrem més càlid del Mediterrani i trobar les illes més buides que mai, sempre serà l’ocasió ideal agafar les maletes i sortir de viatge, fer una escapada i sentir-te com un déu. Grècia ha estat, és i serà un destí en majúscules. 

Grècia és terra de déus des de temps immemorials i un destí de deu pels turistes des de fa segles. Terra banyada pel sol, alberga les millors aigües cristal·lines del mediterrani, les incomptables illes gregues es barallen a l’olimp de les millors platges del món. I és que més enllà de les famoses Mykonos i Santorini, no només trobem l’arxipèlag de les Cíclades amb les altres precioses Milos, Paros, Naxos o  la sagrada Delos… sinó que al mateix Egeu també trobem l’arxipèlag del Dodecanès amb “només” cent seixanta tres illes, de les quals vint i sis estan ocupades, i d’entre les més conegudes trobem la capital Rodes, Karpathos o Kos; però a més a més a l’Egeu septentrional de camí a l’estret dels Dardanels hi trobem Lesbos o Mitilene, sense oblidar que a l’altre costat de la península del Peloponès hi trobem les mítiques illes Jòniques on situem: Corfú, Cefalonia, Citera o Ítaca… és màgic poder-nos moure amb els ferries nacionals entre elles, o fer-ho més de pel·lícula amb algun dels molts petits creuers de luxe o velers que naveguen entre l’Adriàtic i l’Egeu. I per acabar a baix de tot la cinquena illa més gran del Mare Nostrum, Creta. Bressol de la cultura minoica, on es comença a forjar la cultura hel·lenística però que els mecanoscrits i les pintures resulten tan antics que no sabem si parlem d’història, de novel·la o de mitologia, és la casa del minotaure i on potser s’acabà l’Atlantida. D’aquesta etapa més fosca protagonitzada pel herois i d’on neix tota la tradició d’una cultura es passa a Micenes fins a la consolidació de la moderna Atenes: alfabeta, política, filosòfica, elegant, arquitectònica, escultòrica, poeta i dramaturga, comerciant i molt més avançada a la resta dels seus veïns, la capital de l’Antiga Grècia de Pericles però va quedar primer trontollada pels espartans i més endavant sobrepassada pels veïns macedonis i sobretot la figura ambiciosa d’Alexandre Magne que catapultà tot l’imperi més enllà del Pròxim Orient, fent-lo arribar d’Egipte fins al Ganges. Abans de morir a Babilònia, on s’hi trobaven les meravelles dels jardins i la famosa torre ja havia fundat la cosmopolita Alexandria aproximant-se a Cleòpatre i a la vegada acostà els dos grans imperis del món antic que donarien pas a l’arribada de Roma.  

Tot aquesta introducció gairebé acadèmica sembla mentida que gairebé tres mil anys després encara avui es palpi al trepitjar tots els racons d’aquest fantàstic país. Però hom no pot defugir d’unes arrels que si a dia d’avui pensem en una comunitat europea ha de reconèixer el llegat grec miri per on es miri. És cert que podem suposar que el país no viu la seva plenitud, fa anys que altres civilitzacions l’han eclipsat i a la darrera crisis econòmica el poble grec n’ha sortit escaldat, particularment. Malgrat a Atenes podem veure aquest contrast entre el barri portuari de la Plaka o la majestuositat que encara conserva el Partenó amb els carrers que envolten la moderna plaça Sintagma… també l’illa de Lesbos ha esdevingut porta d’arribada dels migrants sirians i iraquians a Europa… i al costat de les fantàstiques platges de Mykonos, les portes blaves i les cases blanques de Santorini semblen la nit i el dia. Però tot i els contrasts i el pas i pes dels anys Grècia continua desprenent una decadència solemne, sota una llum dels déus que la fa única gairebé totes les estacions de l’any. Un clima benèvol que et fa sentir com a casa, amb una rica cuina familiar, variada, amb una sonoritat mediterrania, unes músiques tradicionals que també ens transporten al millor cinema clàssic europeu, uns paisatges envejables, centenars de petites esglésies ortodoxes que esquitxen tota la geografia, així com els pintorescs monestirs de Meteora… i és que no podem oblidar la part continental del país, un autèntic desconegut per molts de nosaltres. Més enllà de Delfos i Olimpia i trobem hectàrees d’història, oliveres, vinyes, terra i tradició de pobles que ens acosten a aires balcànics fins a l’antic imperi otomà. Tot plegat una idea de com la terra grega es respira molta fe, un aire mitològic o potser és la potent passió mediterrània del sud d’Europa amb molts aspectes de la vida… només cal veure un partit de bàsquet o futbol a qualsevol ciutat grega. Però això ja és un altre joc.

Publicat el

Mai falla Suïssa

La humanitat sembla que tingui tendència als conflictes, no cal que parlem de les guerres més mediàtiques del segle XX, ja que el nou mil·leni tampoc sembla haver resolt l’etern tarannà egocèntric i testosterònic dels grans dirigents, i el 2020 ens ha deixat un parèntesi no desitjat que possiblement encara agreujarà més les diferències i els interessos geopolítics. Ara bé, si en aquest planeta bel·ligerant, en aquest Occident agressiu i al mig d’aquesta Europa ambiciosa hi ha un paradigma de pau, seguretat i tranquil·litat sens dubte ha estat Suïssa qui s’ha guanyat la fama. 

Un altre dia podríem parlar dels perquès d’aquesta estratègia no bel·ligerant. Però els fets parlen per si sols, la Confederació Helvètica no entra en guerra des de fa 200 anys, una república federal composada per 26 cantons, amb quatre llengües oficials (francès, alemany, italià i romanx); capitalitzada per Berna però realment conduïda per les potents economies de Zurich i Ginebra. 

El mercat suís, gràcies a aquesta fama d’estabilitat i seguretat s’ha pogut consolidar com una de les potències europees, acollint les seus de diverses multinacionals, sent una de les reserves bancàries més importants del continent i un petit país però amb molt de pes. També a Suïssa la Creu Roja, l’ONU o l’Organització Mundial del Comerç hi tenen les seves oficines centrals.

Per altra banda mai ha entrat a formar part del Mercat Comú ni de la zona Euro, qui sap si aquest ha estat el gran encert ara més que mai que el projecte europeu es mirat amb cert recel. El que està clar és que el poble suís desprèn un aire de confiança, amabilitat, familiaritat i poca disbauxa… envoltat pels Alps, el país de la Heidi només pot suscitar-nos una evocadora imatge de paradís pels infants, naturalesa al mig d’Europa, unes pistes d’esquí envejables així com un entorn ideal per a realitzar una diversitat enorme d’activitats familiars, esportives i de muntanya. Senderisme, trekkings, BTT, muntar a cavall, rem o pesca a llacs, etc.

Hi podríem arribar en sis hores amb cotxe, tren o dues hores d’avió amb qualsevol dels vols de Swiss Air, una altra de les bones empreses que pot presumir el país, famosos per la seva puntualitat com els rellotges o bé amb Vueling, que és l’alternativa majoritària que ofereix l’aeroport de Barcelona… també famosa, però deixarem el perquès de la seva fama en un forat. Sens dubte no tan famosos com els forats d’Emmental, i és que la ruta pels amants dels formatges a Suïssa farà la boca aigua a més d’un. Són pobles que oloren a formatge, i a la vegada encantadors i bucòlics com el petit poble de Gruyère, per molts un dels més bonics del país amb tot el seu casc antic del segle XV amb construccions de fusta.

Però també podem trobar bona xocolata o les famoses roses de Rapperswil al costat de Zurich, una ciutat de caire més econòmica però recomanable per navegar pel seu llac i veure els seus elegants carrers envoltats de les muntanyes alpines… Lucerna, ja més al centre del país seria l’altra gran parada que es pot fer prop de la zona alemanya de Zurich mira al famós llac dels Quatre cantons i té un dels ponts de fusta més fotografiats d’Europa. Berna i Ginebra són les altres dues grans ciutats del país, entremig hi ha parades obligatòries pels amants de les muntanyes com el telefèric giratori de Rotair amb una panoràmica espatarrant, Interlaken als peus de la Junfgfrau el clàssic cremallera construït a principis del segle XX  que ens entrarà al cor dels Alps a mesura que anem creuant túnels i muntanyes durant el pintoresc trajecte.

L’altre emblemàtic cim és el Cerví, majestuós i imponent vetllant el bonic poble de Zermatt, l’ascensió en aquest cas ja és per professionals del risc, pels bojos de la muntanya, runners i bikers federats o de pa sucat amb oli i és que òbviament l’entorn ofereix mil i una excursions per fer amb una postal inigualable de fons, o per les millors selfies d’instagram. I queda clar que un país amb aquestes elegants muntanyes no només a l’estiu cobra vida, sinó que al hivern són la casa dels amants del ski. Els esports de neu són els clar protagonistes en l’època d’hivern i és que al bell mig del vell continent no només es troben muntanyes, sinó unes infraestructures, serveis i qualitat de neu d’un nivell espectacular noms com: Zermatt, Crans Montana, Sankt Moritz, Davos, Gstaad, Saas Fee o Interlaken són el somni de tots els snowborders i palilleros. I és que de fet, moltes d’aquestes pistes es gaudeixen de les neus permanents de les glaceres alpines, que mesos després resulten ser les fonts d’aigua i verdor d’un dels països més bonics, nets, tranquils, agradables i segurs d’Europa.