Publicat el

Viatgem des del sofà – Capítol 3

Per acabar aquesta Santa Estranya Setmana el viatge que us proposem des del sofà a través d’aquestes tres recomanacions culturals va lligat a les religions del món, aquella part més filosòfica que ens poden mostrar i per què no influenciar les cultures i les visites a un país, de ben segur que us són coneguts, però en dies com aquests mai està de més recuperar tres obres d’art com aquestes:

LLIBRE:  Clément, Catherine El viaje de Teo (1998) Madrid, Siruela

PEL·LÍCULA: Bertolucci, L’últim Emperador (1987) Regne Unit, Italia, França, Xina. Recorded Picture Company

DISC: The Beatles, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) Parlophone

Uns altres tres nous clàssics de cultura popular contemporània. Un dels millors llibres per parlar-nos des de la ficció de les grans religions del món, el viatge d’aquest adolescent malalt terminal amb la seva excèntrica tieta ens portarà de Jerusalem a Benarés, passant per Delfos, Istanbul, Dakar, El Caire, Rio de Janeiro, Jakarta o Nova York o Kioto… una viatge excepcional per la geografia i les cultures del món, però sobretot per allò més rellevant de la vida mateixa. 

Abans de que la globalització ens permetés anar d’un cantó a l’altre de món i que la gran Xina fos més present a la nostra vella Europa, i a tot arreu en general… aquells milions d’hereus de Mao ens resultaven uns grans desconeguts, la revolta de Tiananmen del ‘89 i aquesta icònica i premiada pel·lícula de Bertolucci sens dubte van suposar dos grans fets antagònics però a la vegada detonants per un magnetisme irremediable vers la cultura mil·lenaria xinesa. La fotografia, vestuari i música d’aquest film resulta encara d’una composició i bellesa formidable. 

L’hinduisme és l’altre de les grans religions centenàries del planeta, i per culpa de la seva demografia cada cop més rellevant. Qualsevol viatge a l’Índia va instrínsicament lligat a la religió, més enllà de les castes, l’organització social i el pes d’aquesta al dia a dia resulten cada cop més potents per als ulls cada cop més laics d’occident. Són centenars als turistes impactats per aquests segles de fe, colors, olors i costums tant diferents. Dels viatges més productius a l’Índia el ‘67 dels Beatles va donar fruit a un dels disc més importants del segle XX. Una obra d’art, enguany se celebren 60 anys del primer disc de la banda de Liverpool, i 50 de la seva dissolució.


Publicat el

Jerusalem Terra Santa

En dies reflexius com aquests inclús la fe pot quedar qüestionada per aquells a qui encara els resulta important. A vegades el fet de trepitjar un lloc especial ens pot despertar aquella llum apagada. Perquè hi ha llocs gairebé màgics, malgrat guerres, pandèmies i crisis si un racó de món ha estat desitjat al llarg dels segles, aquest ha estat sens dubte Terra Santa. Jerusalem és segurament la ciutat més religiosa i espiritual del món; sagrada per catòlics, jueus i musulmans. En el que al seu dia molts només hi veien un polvorí, a dia d’avui suposa un dels patchworks culturals més fascinants del món.

Com a tota capital, un viatge a Jerusalem no ens ha de suposar una estada especialment llarga, però això no vol dir que els dies que ens esperen no siguin intensos, i més si disposem d’alguna jornada més per arrodonir la nostra visita… de ben segur que podem aprofitar les properes vacances, potser haurà de ser la següent Setmana Santa per descobrir tot el que ofereix Israel.

A dia d’avui trobem diverses companyies que ofereixen l’oportunitat de volar de manera directe amb poc més de quatre hores des de Barcelona fins a la capital Tel Aviv, encara que la ciutat en si resulta una de les ciutats més modernes del pais. El modern passeig marítim i en especial l’antic port de Jaffa convertit en un cosmopolita barri d’artistes, ja valen la pena. A més a més des d’aquí ens podem acostar a llocs tan mítics com la pujada en telefèric a Masada, l’últim enclavament jueu que va resistir davant l’Imperi Romà, o baixar uns quants quilòmetres per banyar-nos al Mar Mort, sens dubte una experiència única, perquè no bíblica.

D’aquest antic protectorat britànic que a la fi de la II Guerra Mundial es va convertir amb la irremediable moneda de canvi per al poble més castigat de la història contemporània, culpa del genocidi nazi, va néixer Israel. Després de segles de diàspora per fi l’anhel de la terra promesa va fer-se realitat, el preu però el va acabar pagant l’oblidat poble palestí. Desgraciadament el mur de la vergonya n’és el símbol més visible d’aquesta divisió a la franja de Gaza, tot i que cap dels circuits turístics habituals s’hi acosten. Des de la l’administrativa Tel Aviv ens dirigirem cap al nord per visitar la romana Cesarea, encara conserva el teatre, aqüeducte, fortasesa i un aire imperial mediterrani especial, el port de Haifa o Acre, vital en l’època de templers i les croades, poden ser dues altres parades super recomanables abans d’arribar a la bíblica Natzaret. Òbviament és un país que no pot defugir del seu llegat històric i farà les delícies de tots aquells inquiets i apassionats en temps passats, a més a més actualment es troben també certes rutes temàtiques que encara focalitzen més el seu interès vers el racons bíblics, tant pels més puristes com pels més ateus però la visita a l’església de l’Anunciació, la font de la Verge o la mateixa fusteria de Sant Josep resulten punts gairebé obligats. Podem seguir els passos de Jesús arribant a Cana, Galilea, allí on va tenir lloc el primer dels seus miracles segons el Nou Testament. I és que les peces de la història poden continuar fins a Tiberiades on es recomana fer un passeig amb barca pel Mar de Galilea, i  des d’aquest entorn podrem contemplar la Muntanya de les Benaurances, des d’on es va recitar el sermó de la muntanya, o Tabgha poble pesquer on va tenir lloc la multiplicació dels pans i peixos. Seguidament es pot arribar Capernaum, llar de Sant Pere amb la seva antiga Sinagoga. I continuariem per la vall del Jordà, contemplant Jericó, creuant el desert de Judea, podem desviar-nos a l’antiga Betlem per veure la gruta del pessebre o l’església de la Nativitat… per últim entrem a Jerusalem, bressol de les tres grans religions monoteistes. 

En la actualitat el 64% dels habitants són jueus, amb les seves múltiples variants i ortodoxismes; no només hi podem trobar el Museu de l’Holocaust, sinó que especialment l’icònic Mur de les Lamentacions, les antigues parets del Temple del Rei Salomó, el lloc més sagrat per la cultura hebrea. Just sobre d’aquest hi trobem La cúpula de la Roca i la Mesquita d’Al-Aqsa, a l’esplanada de les mesquites, des d’on Mahoma va ascendir al cel, el tercer lloc sagrat de l’islam, avui representen el 33%. Mentre que la ciutat antiga porta a rememorar passatges idonis en dates com aquestes per a tots els catòlics, un 2% de la població. Poder caminar per la mateixa Via Dolorosa fins arribar a Gólgota, allí on van crucificar a Jesús i on es troba el Sant Sepulcre, poden servir per adonar-se a les generacions més joves de l’enorme pes de l’herència catòlica en el mon Occidental. Per als creients és innegable el pes d’aquesta ciutat per tot el que representa, la panoràmica des de la Muntanya de les Oliveres és una postal de somni, però sobretot per als meus ateus palpar el ritme vital que es respira des de qualsevol d’aquests prismes religiosos, la devoció, la tradició, la cultura, el propi vestir de cadascun d’ells… tot aquest conjunt fa de Jerusalem una ciutat única, un d’aquells racons de món que tot amant dels viatges i la història hauria de trepitjar algun cop a la vida. 

Publicat el

Tresors bàltics

Els europeus d’ascendència llatina tenim des de fa segles la mirada posada al Mediterrani, els veïns del nord també tenen el seu “Mare Nostrum” particular. L’aigua com a eix de comerç, sinèrgies, batalles, llengües, influències i aliances. Les cultures que han sorgit a aquestes latituds fan d’aquestes costes un dels mars més interessants del món.  Anem a conèixer el Mar Bàltic, en especial les tres repúbliques que porten el seu nom.

Justament, a l’actualitat, són els tres països més pobres que es banyen al Mar Bàltic, a la vegada també són els més joves en haver entrat plenament a l’època democràtica, i els que tenen un creixement turístic i econòmic més interessant. I és que sota l’estela dels ben aposentats països escandinaus,  encara amb la mirada posada al retrovisor soviètic i l’altre ull intentant visualitzar l’utòpica Europa de l’Euro aquestes tres petites repúbliques es van tornar a posar en el mapa a principis dels anys 90 – just després de la Revolució Cantada i els pertinents processos de independència- avant sales de l’esfondrament de l’URSS.

Encara que els orígens de cada un d’ells no siguin ni molt menys els mateixos, és cert que arrel d’aquesta emancipació gairebé conjunta, són molts que els posen tots tres països al mateix sac. Són relativament petits, germans d’aventures i amb cert denominadors comuns. De fet molts circuits, creuers o llibres els enumeren casi sempre tots seguits, però cada un d’ells té la seva idiosincràsia.

Si comencem pel sud, sempre ens trobarem primer Vilnius, la capital de Lituània; ja van ser els primers en independitzar-se, i de fet des de l’edat mitjana sempre ha estat la nació més edificada de les tres. Vilnius i el seu conservat casc antic és un fidel reflex d’aquesta estela medieval i el seu passat imperial quan El Ducat de Lituània juntament amb el Regne de Polònia van formar del 1569 al 1795 la coneguda República de les Dues Nacions. Resistint atacs de les potents Suècia, Rússia, Prússia i Àustria, una etapa d’esplendor que la fi de l’època absolutista va acabar repartint aquest gran estat entre els veïns més potents. Va ser just aleshores quan el lligam amb la Gran Rússia, i les germanes Letònia i Estònia ja no es va trencar fins a la fi de l’era soviètica, amb un breu parèntesi després de la 1a Guerra Mundial i la Revolució Russa.  

De Vilnius és imprescindible els casc antic format per una setantena de carrerons que reflecteixen la fundació del segle XIII amb la Catedral de Sant Pere i Sant Pau, el Castell de Gedimines, la Universitat o l’església gòtica de Santa Anna com a monuments més emblemàtics d’aquest patrimonial centre. Escapar-nos a l’antigues capitals de Trakai i Kaunas seria l’últim pas més folklòric per acabar de conèixer el país i el seu passat.

Si anem cap al nord entrem a Letònia, aquí ja podem fer servir l’euro com a moneda corrent. A part del cim religiós de les Creus, un dels punts més bonics que trobem entre aquestes valls que recorden a Suïssa, en especial el Parc Natural de Gauja,  trobem la joia del barroc bàltic del Palau d’estiu de Rundale. A les afores també es poden visitar la Cova Gutman o el Castell de Sigulda. Maquíssima també el poble costaner, encara de fusta de Jurmala. Ara bé la capital i ciutat natal del mític director Serguei Eisestein és on trobarem més vida, la ciutat vella de Riga és una meravella de l’arquitectura bàltica. 

Pel que fa a Estònia, encara que Tallin s’emporti la fama -com a capital- inclús de totes tres ja que és la qui conserva un passat més antics. Així doncs a part de tot el que administrativament suposa atresora una esplèndida ciutadella medieval que s’enlaira sobre un panoràmic turó, una de les passejades més boniques i fàcils que possiblement hom pot fer per una capital europea… Des de l’ajuntament, carrers, esglésies i palaus són d’obligat recorregut; ara bé, és Parnu -situada a un centenar de kilòmetres- encara té un potencial turístic més interessant, abocada a la vida al mar la que tampoc ens podem deixar perdre, un exemple de com el Bàltic torna a ser l’autèntic motor de tots aquests països hanseàtics. Una trident guanyador, un viatge tranquil i enriquidor, una escapada molt més que recomanable.   

Publicat el

Viatgem des del sofà – capítol 2

Per aquesta segona entrega de viatjar des del sofà seguim amb tres obres d’allò més adequades per a totes les edats. Perquè de ben segur mentre compartim aquests moments amb els menuts de casa no podrem deixar de caure a la temptació. Tres propostes per engrescar als més petits, descobrir el plaer de la lectura, el cinema i la música amb un fil conductor de fons que encara té més pes, el viatge:

LLIBRE:  Verne, Jules La Volta al món en 80 dies (2010) Traducció de Montacada, Jesús. Barcelona, Estrella Polar

PEL·LÍCULA: Docter & Peterson, Up (2009) USA. Pixar Animation Studios

DISC: Jamiroquai, Travelling without moving (1996) Sony Music

Uns altres tres clàssics de la cultura popular. Començant pel rei de la literatura de ciència ficció i d’aventures, el visionari Jules Verne que amb una de les peces més rodones i famoses dels seus viatges extraordinaris, adaptada al cinema, teatre i traduïda a tantes llengües com països visiten Fogg i Passepartout ens fa volar la imaginació per creuar tot el planeta amb tots els mitjans de transport possibles en tan sols 80 dies. 

Aprofitant l’arribada del canal Disney a les xarxes us proposem mirar un dels films més premiats de la factoria Pixar; una pel·lícula d’animació que farà les delícies de petits i no tant petits. Amb uns primers quinze minuts brillants que repassen la vida de l’avi malumorat Carl, aquest vidu cedeix a la insistència d’un petit escolta, Russell, per acompanyar-lo a la selva de Veneçuela. L’excusa per fer aquell últim viatge, allò pendent de la vida… per adonar-se que possiblement el viatge més important ja l’havia fet abans. Una obra d’art.  

Mai un títol d’un àlbum havia encaixat tant bé en uns dies tant estranys… Travelling without moving (1996) és el tercer treball de la banda britànica Jamiroquai, el disc de funk més venut de la història. Un pas més en l’evolució del àcid jazz, que comença a caminar a la música disco, amb un seguit de senzills infalibles que faran ballar a qualsevol i posar llum als dies més foscos. 

Virtual Insanity, Jamiroquai
Publicat el

L’oblidada Romania

Quan més en boca de tots està la paraula Europa més pautes ens qüestionem. I si ens submergim en la seva història i en les seves fronteres… més podem percebre que desconeixem grans coses dels nostres veïns més propers. I és que encara ens queden moltes cares per descobrir de l’Europa secreta.

El vell continent és com un antic bloc de pisos on malgrat compartir escala des de fa molt temps amb la majoria d’ells, i on a part de criticar el veí del davant -com sempre hem fet- o saludar-nos amb el del bloc del costat perquè sempre heu estat amics… n’hi ha molts que a vegades ni recordem el temps que feia que ni els recordàvem. Tots tenim un mateix punt en comú, l’espai, aquest vell continent. Amb alguns d’ells compartim moneda, d’altres postures polítiques, d’altres just al contrari, amb els mediterranis maneres de fer, amb els nòrdics ens contra posem en els horaris o emmirallem en les polítiques socials, ells ens envegen la nostra solejada terrassa… però a la cara est del bloc sembla que d’ençà que fa molts anys van construir aquell horrible mur, gairebé els tenim ignorats, amb alguna excepció germànica. 

És per això que avui volem reivindicar aquells veïns que no estan tan lluny, que no tenen l’euro però que comparteixen part de la història més propera, religió, cultures similars i sobretot arrels lingüístiques… parlem de l’oblidada Romania.

L’agònica dictadura comunista de més de vint anys de Ceausescu i el posterior enfonsament del bloc soviètic li ha passat una factura massa cara a un dels països amb més riquesa cultural, monumental i natural de l’Europa oriental.  Traient el cap amb les més bones intencions, aquest país s’està posant al dia per auto reivindicar-se, finançar-se i créixer com la resta del veïnat. Entrant per la capital Bucarest el ventall de possibilitats per recórrer el país és tan gran com influències, cultures i ètnies ha albergat aquest extens país entre els Carpats i el Danubi. Però per situar l’esplendor d’aquestes terres és millor que ens traslladem a l’edat mitjana, un exercici ben senzill si caminem per Sinaia, Sibiu, Poiana Brasnov, Tulcea o els monestirs patrimoni de la humanitat de Bucovina. I és que aquesta vall de pas reflexa clarament l’herència decadent de l’Imperi Romà i el cristianisme occidental en contraposició als anys d’esplendor otomana i que finalment va quedar tot plegat a l’oblit de grans senyors feudals allargant el seu despotisme fins a les guerres mundials i socialismes. I és en aquests paratges que semblen oblidats, quan neix la literatura entre monestirs, muntanyes, boira i oblit per crear una de les figures més mítiques d’Europa, el Comte Dràcula.  Segurament les antigues províncies de Transsilvana, Moldàvia i Valàquia són alguns dels punts més interessants -a nivell monumental- del país.      

Castells, monestirs, esglésies catòliques, ortodoxes, pobles que semblen postals d’altres segles, mosaics, ponts i un urbanisme que marca la tradició de l’est són els trets característics d’aquest destí que emergeix entre l’oblit dels turistes moderns. I és que sinó arriba a ser pels creuers del Danubi o pels que passen pel llunyà i enigmàtic Mar Negre… quasi esborrem del mapa aquests veïns que hauríem de començar a fer més cas, perquè casa seva val la pena conèixer-la. La seva hospitalitat i gastronomia són la millor marca de la casa, un viatge ric en contingut i econòmic en el fons… una idea més per quan s’acabi el confinament i puguem viatjar no només amb la ment.

Publicat el

Camins de l’Índic – Madagascar

Passat el Cap de Bona Esperança, a Sud-Àfrica, més enllà del canal de Moçambic i allà on els primers colons portuguesos ja brindaven encarant l’horitzó de les índies, al bell mig de l’Oceà Índic hi trobem la quarta illa més gran del món. Anys abans Marco Polo ja va somiar un petit paradís despenjat de la mare Àfrica, el que no va saber mai era que Madagascar realment existia.

Madagascar per molt que Dreamworks i la seva exitosa saga hagi ajudat a que grans i petits la situem al mapa, continua sent al 2020 un destí exòtic, allunyat, difícilment abastable i desconegut per nosaltres els turistes.  Es calcula que al segle IV d.C. ja hi van arribar els primers habitants, vinguts d’Indonèsia… és per això que els malgaix tenen uns trets més asiàtics que no purament africans. Al voltant del primer mil·lenni també perses i àrabs van passar-hi, anys després fou el torn dels colons: portuguesos, espanyols, britànics i finalment francesos. Tots ells van topar amb una petita però potent resistència local; l’herència d’aquests anys varen ser batalles, intents frustrats de construir ports i més d’una cacera d’esclaus que van acabar venuts en algun mercat del Perú a mans de negreros espanyols… La cultura malgaixa va lligada fortament al Regne de Imerina, caracteritzat per les reines Ranavalona I, II i III i les seva voluntat de preservar les costums i protegir-se del colonialisme. Després de que França i Anglaterra es sorteigéssin l’illa -igual que la resta del continent- com aquell que juga al Risk… Madagascar, com Reunión, Seychelles o Maurici va caure al sac francòfon a finals del segle XIX, si que és cert que la forta autonomia i fermesa del poble malgaix fa fer que l’etapa imperialista fos en aquest cas més breu que en altres veïnes illes. 

Actualment, després de més cinquanta anys d’independència aquesta herència només la trobem en que són els emprenedors i turistes francesos els que proliferen més a l’illa. A diferència de les paradisíaques Maurici i Seychelles, La Reunión i Madagascar no han prioritzat el turisme de resort i platja, sinó que encara que s’hi han posat més tard han agafat un camí més eco, sostenible, lligat amb les arrels, l’aventura i la naturalesa. Si bé és cert que potser no presumeixen de les costes de les dues perles de l’Índic… tot i així Madagascar no té res a envejar i és que té un univers fantàstic pels amants de la flora i fauna marina, amb una insòlita barrera de corall que l’ha convertit en un dels destins emergents pels aficionats al submarinisme; però sobretot són les espècies que trobem a la terra ferma, els seus casi cinc-cents noranta mil kilòmetres quadrats que els llibres de biologia haurien de dedicar un capítol especial a aquesta illa trópico-austral. Les seves selves, manglars i muntanyes acullen el 5% de les plantes i animals de tot el planeta, i el 80% d’aquests són exclusivament endèmics de l’illa. Madagascar és la terra dels Lemurs, Baobabs, famílies de granotes, varietats d’estranyes tortugues, primats, orquídies, camaleons, cocodrils, milers d’ocells que composen un dels retrats més densament extravagants de la naturalesa.

Des de l’àrid sud de l’illa, passant pels altiplans i muntanyes del centre, cascades, rius i selves costeres, fins a les fantàstiques platges. Amb quinze dies amb prou feines podrem aprofundir en tot allò que amaguen tots els parcs naturals, però com a mínim des de la capital Antananarivo podrem fer una ruta completa per començar a desgranar els secrets d’una de les illes més grans i enigmàtiques del planeta. Sense oblidar les ciutats de Ambohimanga, patrimoni del llegat Imerina on encara trobem un dels mercats més bulliciosos de tot Àfrica, la mateixa capital, així com Moramanga o la colonial Antsirabe i l’antiga necròpolis de Mahafaly de camí a Tulear. Ara bé, a part d’uns dies finals a les platges de Ifafy o Madiorano i ruta per les ciutats ja esmentades… el que no ens podem saltar és el senderisme, trekking, quads, bicicleta, o escalada, segons la preparació de cadascú dels turistes… per tota la zona protegida de l’illa. Perquè la naturalesa l’hem de trepitjar, olorar, suar i contemplar. Des dels Parcs d’Andasibe, Ranomafana, Isalo cadascun únics i diferents. Unes vacances que malgrat puguin espantar per tot el que es pot arribar a fer, la diversitat i la tranquil·litat l’assolirem després d’haver exprimit fins l’últim minut les nostres vacances en aquesta illa que al 2020 encara que ens la pintin de pel·lícula de ben segur que us resultarà exòtica.

Publicat el

Viatgem des del sofà – capítol 1

Per procurar fer menys feixucs aquests dies de confinament a més a més us proposarem cada setmana algunes propostes culturals relacionades amb el plaer de viatjar, el món dels viatges i tot tipus de destins i experiències en forma de llibres, pel·lícules o música per tal d’acostar-nos des del sofà de casa a tots aquests països.

Per començar podríem recórrer a tres pilars vinculats a la cultura occidental popular lligats amb el fet inherent de la humanitat i aquesta necessitat de viatjar, la recerca d’allò desconegut, la necessitat d’aventura. No només trencar fronteres sinó fugir per acabar de trobar-nos a nosaltres mateixos, l’aventura de la vida.

LLIBRE:  Homer, Odissea (2011) Versió de F. Mira, Joan. Barcelona, Proa

PEL·LÍCULA: Sean Penn, Into the wild (2007) USA. Paramount Vantage

DISC: Manu Chao, Clandestino (1998) Virgin Records 

Tres tòtems per descobrir o redescobrir, i és que sense L’Odissea la literatura, les novel·les i les aventures no haguessin estat pas les mateixes. Impossible escriure després d’Homer sobre el viatge i no mirar-lo pel retrovisor… El cinema de retruc sempre s’ha emmirallat amb els llibres, la vida de Christopher McCandless és com un Ulisses de finals del segle XX; Sean Penn ens acosta a una de les històries reals més frepants de la recent societat nord-americana, una road movie imprescindible uns paisatges de pel·lícula. Per últim l’ex-líder de Mano Negra va parir la seva obra mestra en solitari just fregant el canvi de mil·lenni, un crit d’alarma a la ferotge globalització; cançons i lletres universals que han marcat escola com a estil i com a model. 

Clandestino, Manu Chao

Recerqueu la vostra biblioteca, descarregueu el llibre digital, recupereu el DVD o alguna de les múltiples plataformes online de pel·lícules, traieu la pols al CD, cassette o vinil… a Spotify ja podeu escoltar l’edició del 20e aniversari amb alguns temes inèdits – cliqueu al link. Gaudiu des de casa del món dels viatges.

Publicat el

Bon dia Vietnam

Fa anys que hem passat la pantalla de Vietnam simplement com aquell últim reducte guerriller que va aconseguir esgotar als potents i superbiosos Estats Units. Tot i així, inevitablement són moltes les imatges del cine que ens evoquen inevitablement a aquest episodi. Però per sort l’antiga Indoxina és molt més que això.

Vietnam ha estat un paradís verge del sud-est asiàtic, allà on els camps d’arròs formen una extensa catifa verda entre les pintoresques muntanyes joves, prominents i verticals que minen el paisatge. Una postal similar tant a la terra ferma com als primers kilòmetres de mar on també trobem aquests illots que treuen el cap. La badia de Halong és sens dubte un d’aquests racons que el bon viatger vol trepitjar quan arriba al país. Allò idíl·lic és poder-la navegar i vorejar-la com un pescador de la zona. I si podeu, actualment podem passar la nit a qualsevol embarcació tradicional remodelada com a allotjament, menjant una mica de peix o marisc km0 i veient una de les postes de sol més espectaculars que pugueu imaginar.

L’entrada al país s’acostuma a fer per alguna de les dues capitals, si és al nord Hanoi serà la porta de benvinguda. Una ciutat asiàtica que enamora per la vida al carrer, el moviment, soroll i olors les 24 hores del dia. Humitat, motos i bicicletes, persones i animals. Un collage de cultura mil·lenària, jardins i pagodes que treuen el cap entre carrers estrets amb fils telefònics penjant per les cases que brollen de vida, i aquesta es trasllada sens dubte als carrers. Patchwork fet ciutat es mesclen records colonials a les façanes dels edificis més importants, cases modestes i hotels moderns. 

Els camps i el verd però d’aquell Vietnam tant cinematogràfic avui en dia l’hem d’anar a trobar encara més al nord, tocant a Laos a la regió de Sapa. Les muntanyes no només amaguen aquesta virginitat sinó també algunes de les tribus més genuïnes del país, allà on ja podem copsar el gust per aquesta barreja de colors i teles elegants i una hospitalitat bromadora. El poble vietnamita sempre ens obrirà les portes de casa seva amb un somriure als llavis. Més avall trobaríem l’antiga capital imperial de Hue, amb l’esplendor d’una dinastia amb el seu palau i les tombes reials. Però la costa vietnamita està plegada d’influències d’altres imperis, un passeig amb barca pel riu Thu Bon arribant a Hoian ens deixa entreveure la importància japonesa en les cases, ponts i cultura d’una ciutat comercial. Una petita Venècia al bell mig de Vietnam, un lloc ideal per comprar o sopar sota la llum dels fanals de paper. La cuina vietnamita, fusió dels millors gustos orientals també és un dels grans tresors del país. A mig camí de les arrels tailandeses i xineses… per varietat i per oferta de preus serà un país on els àpats poden esdevenir un autèntica festa. 

Per últim l’altre regió que hom ha de veure al Vietnam és el sud, sota d’influència de l’antiga Saigon. Des de la victòria comunista coneguda com a Ho Chi Minh City, a les ribes del Mekong aquesta ciutat fou un port de vital importància per les rutes colonials, capital de la Indoxina francesa i focus posterior sota la influència i derrota americana, la Catedral de Notre Dame, Correus o el mític Hotel Rex són postals d’aquests temps europeus. Però ben a prop d’aquest altre formiguer de vida i comerç hi trobem el Delta, l’autèntic epicentre comercial i al seu voltant poblets pesquers i en temps de guerra l’últim resguard de l’esperit nacional. Els túnels de Hi Chi són un patrimoni de supervivència per a tota la humanitat, retrat de com un país va poder aguantar un brutal setge amb una inferioritat descarada; i com la persistència i l’enginy van esdevenir un triomf. Pels més aventurers només es recomana fer una volta amb barca pel riu Mekong, per copsar tota aquesta vida al voltant del riu. Sinó poder traspassar la frontera, remuntant riu amunt per arribar a Phnom Penh, capital de la veïna Cambodja. Però això ja és entrar al regne de Siam, on les històries es creuen amb altres herències i on de fet podríem començar un altre viatge… no només recordant guerres pitjors com la dictadura dels Kemers Rojos, sinó arribant a la mítica i amagada Angkor Wat, l’última meravella del món descoberta.    

Publicat el

Costa Rica Pura Vida

Quan el canvi climàtic apunta a ser el gran problema d’aquest segle XXI i la preocupació pel medi ambient sembla haver començat a conscienciar habitants de països com el nostre, aterrar a Costa Rica es converteix en una autèntic paradís, un oasi verge al mig de la jungla d’aquesta embogida humanitat. 

Paradoxalment, tot i no tractar-se d’un país gaire gran, Costa Rica conforma el 4% de la biodiversitat mundial. I és que el 38% del territori està cobert per bosc i el 25% és zona protegida. Però llegir aquestes xifres no és el que realment impressiona ja que per molt que s’intenti visualitzar l’ambient costa-riqueny és difícil d’imaginar a través d’un simple escrit. 

Pel viatger que busqui les bullicioses urbs llatines o els majestuosos jaciments precolombins, Costa Rica no és el seu destí. Quan es diu que aquest país és el penúltim racó no civilitzat del planeta, és perquè ni ara, ni abans la mà de l’home s’hi ha deixat notar. Evidentment, però, trobem una capital com San José amb els seus edificis administratius i els seus punts d’interès colonial, com tota l’Amèrica llatina. Però en cap cas grans extensions de ciutats i suburbis… si és cert que darrerament l’oferta hotelera ha millorat i s’ha estès degut a l’èxit comercial d’aquest país, però la filosofia que impera a la majoria del territori va acord amb aquest esperit genuí. Materials naturals, hotels bio o boutique i sempre amb consonància amb el paisatge.

La naturalesa del país ha fet que els volcans, la fauna i la flora hagin estat els veritables protagonistes de la història d’aquest país. Una història ben diferent de les veïnes Nicaragua i Panamà. Costa Rica gaudeix d’una de les democràcies més estables del continent a més de ser el primer país del món en abolir l’exèrcit, símbols que l’han acabat d’etiquetar com a paradís. 

Tot i així, s’ha de dir que el concepte de pau sí que es pot assolir en alguna de les platges del Pacífic o del Mar del Carib, però que l’aventurer pot trobar guerra sí és el que busca. Costa Rica ha fet de la seva naturalesa un pou de riquesa pel turisme més arriscat. La visita pels parcs nacionals que alberguen centenars d’animals salvatges com el jaguar, el puma, monos, cocodrils i tortugues i uns altres 200 rèptils, o les més de 800 aus a part de les 10.000 tipus diferents de plantes, es combina amb els esports d’aventura. 

No només podem veure el país amb un típic circuït dalt d’un bus, també podem optar per llogar un 4×4 i anar al nostre ritme, o bé fer-ho de manera alternativa. És diferent passejar a cavall pel parc Nacional de l’Arenal per contemplar aquest volcà mig despert, veure els salts d’aigua i acabar amb un bon remull dins les aigües termals naturals de Tabacón. O també podem fer trams amb bicicleta o fins i tot creuar parcs com el Rincón de la Vieja o el de  Monteverde per dalt dels arbres, gràcies al circuïts de tirolines, ponts penjants, vies ferrades, ràpels i salts de mico instal·lats. A part de gaudir d’un impagable descens amb ràfting pels ràpids del riu Pacuare. 

Costa Rica es pot fer de moltes maneres però de ben segur que us moureu, així doncs són bàsiques unes bones botes de muntanya o calçat adequat per caminar i per aïllar els peus de la humitat de la selva tropical. Tot i la seva proximitat amb l’equador les temperatures són força benèvoles, ara bé la pluja sí que és molt possible que aparegui puntualment durant el dia. De manera que a part d’uns pantalons curts i algun jersei és aconsellable portar a mà un impermeable. Bàsicament es tracta de dur roba ben còmode. A més a més d’un repel·lent de mosquits i una crema solar seran els complements per una bona bossa. Sense oblidar uns prismàtics i una càmera fotogràfica, go pro o més ben dit un mòbil, seria una pena no poder immortalitzar els incomparables banys a les aigües de Guanacaste, Cahuita o Manuel Antonio o el  desou dels centenars de tortugues al Parc de Tortuguero, sempre i quan enganxeu la temporada! 


Publicat el

Nou blog de viatges

En aquests dies tan estranys que ens ha tocat viure tots ens hem vist forçats a fer una aturada en el camí. Això de parar màquines mai agafa en el moment adequat… però possiblement aquesta pausa global a molts ens servirà per enfocar més bé l’objectiu, canviar de prisma si fa falta i plantejar-nos els dies que vindran amb un altre esperit. Valorant encara més aquells instants amb els nostres i amb nosaltres mateixos, sabent-nos afortunats de poder viure i veure món, i per què no començar a somiar nous projectes i viatges plegats. Per ara si més no, des d’aquest nou blog (un projecte que feia massa temps que portava amarrat al port) sortirem a navegar pels racons d’aquest fantàstic món. Esperem poder acompanyar-vos a sentir de nou l’enorme plaer de viatjar.