Per procurar fer menys feixucs aquests dies de confinament a més a més us proposarem cada setmana algunes propostes culturals relacionades amb el plaer de viatjar, el món dels viatges i tot tipus de destins i experiències en forma de llibres, pel·lícules o música per tal d’acostar-nos des del sofà de casa a tots aquests països.

Per començar podríem recórrer a tres pilars vinculats a la cultura occidental popular lligats amb el fet inherent de la humanitat i aquesta necessitat de viatjar, la recerca d’allò desconegut, la necessitat d’aventura. No només trencar fronteres sinó fugir per acabar de trobar-nos a nosaltres mateixos, l’aventura de la vida.

LLIBRE:  Homer, Odissea (2011) Versió de F. Mira, Joan. Barcelona, Proa

PEL·LÍCULA: Sean Penn, Into the wild (2007) USA. Paramount Vantage

DISC: Manu Chao, Clandestino (1998) Virgin Records 

Tres tòtems per descobrir o redescobrir, i és que sense L’Odissea la literatura, les novel·les i les aventures no haguessin estat pas les mateixes. Impossible escriure després d’Homer sobre el viatge i no mirar-lo pel retrovisor… El cinema de retruc sempre s’ha emmirallat amb els llibres, la vida de Christopher McCandless és com un Ulisses de finals del segle XX; Sean Penn ens acosta a una de les històries reals més frepants de la recent societat nord-americana, una road movie imprescindible uns paisatges de pel·lícula. Per últim l’ex-líder de Mano Negra va parir la seva obra mestra en solitari just fregant el canvi de mil·lenni, un crit d’alarma a la ferotge globalització; cançons i lletres universals que han marcat escola com a estil i com a model. 

Recerqueu la vostra biblioteca, descarregueu el llibre digital, recupereu el DVD o alguna de les múltiples plataformes online de pel·lícules, traieu la pols al CD, cassette o vinil… a Spotify ja podeu escoltar l’edició del 20e aniversari amb alguns temes inèdits – cliqueu al link. Gaudiu des de casa del món dels viatges.

Fa anys que hem passat la pantalla de Vietnam simplement com aquell últim reducte guerriller que va aconseguir esgotar als potents i superbiosos Estats Units. Tot i així, inevitablement són moltes les imatges del cine que ens evoquen inevitablement a aquest episodi. Però per sort l’antiga Indoxina és molt més que això.

Vietnam ha estat un paradís verge del sud-est asiàtic, allà on els camps d’arròs formen una extensa catifa verda entre les pintoresques muntanyes joves, prominents i verticals que minen el paisatge. Una postal similar tant a la terra ferma com als primers kilòmetres de mar on també trobem aquests illots que treuen el cap. La badia de Halong és sens dubte un d’aquests racons que el bon viatger vol trepitjar quan arriba al país. Allò idíl·lic és poder-la navegar i vorejar-la com un pescador de la zona. I si podeu, actualment podem passar la nit a qualsevol embarcació tradicional remodelada com a allotjament, menjant una mica de peix o marisc km0 i veient una de les postes de sol més espectaculars que pugueu imaginar.

L’entrada al país s’acostuma a fer per alguna de les dues capitals, si és al nord Hanoi serà la porta de benvinguda. Una ciutat asiàtica que enamora per la vida al carrer, el moviment, soroll i olors les 24 hores del dia. Humitat, motos i bicicletes, persones i animals. Un collage de cultura mil·lenària, jardins i pagodes que treuen el cap entre carrers estrets amb fils telefònics penjant per les cases que brollen de vida, i aquesta es trasllada sens dubte als carrers. Patchwork fet ciutat es mesclen records colonials a les façanes dels edificis més importants, cases modestes i hotels moderns. 

Els camps i el verd però d’aquell Vietnam tant cinematogràfic avui en dia l’hem d’anar a trobar encara més al nord, tocant a Laos a la regió de Sapa. Les muntanyes no només amaguen aquesta virginitat sinó també algunes de les tribus més genuïnes del país, allà on ja podem copsar el gust per aquesta barreja de colors i teles elegants i una hospitalitat bromadora. El poble vietnamita sempre ens obrirà les portes de casa seva amb un somriure als llavis. Més avall trobaríem l’antiga capital imperial de Hue, amb l’esplendor d’una dinastia amb el seu palau i les tombes reials. Però la costa vietnamita està plegada d’influències d’altres imperis, un passeig amb barca pel riu Thu Bon arribant a Hoian ens deixa entreveure la importància japonesa en les cases, ponts i cultura d’una ciutat comercial. Una petita Venècia al bell mig de Vietnam, un lloc ideal per comprar o sopar sota la llum dels fanals de paper. La cuina vietnamita, fusió dels millors gustos orientals també és un dels grans tresors del país. A mig camí de les arrels tailandeses i xineses… per varietat i per oferta de preus serà un país on els àpats poden esdevenir un autèntica festa. 

Per últim l’altre regió que hom ha de veure al Vietnam és el sud, sota d’influència de l’antiga Saigon. Des de la victòria comunista coneguda com a Ho Chi Minh City, a les ribes del Mekong aquesta ciutat fou un port de vital importància per les rutes colonials, capital de la Indoxina francesa i focus posterior sota la influència i derrota americana, la Catedral de Notre Dame, Correus o el mític Hotel Rex són postals d’aquests temps europeus. Però ben a prop d’aquest altre formiguer de vida i comerç hi trobem el Delta, l’autèntic epicentre comercial i al seu voltant poblets pesquers i en temps de guerra l’últim resguard de l’esperit nacional. Els túnels de Hi Chi són un patrimoni de supervivència per a tota la humanitat, retrat de com un país va poder aguantar un brutal setge amb una inferioritat descarada; i com la persistència i l’enginy van esdevenir un triomf. Pels més aventurers només es recomana fer una volta amb barca pel riu Mekong, per copsar tota aquesta vida al voltant del riu. Sinó poder traspassar la frontera, remuntant riu amunt per arribar a Phnom Penh, capital de la veïna Cambodja. Però això ja és entrar al regne de Siam, on les històries es creuen amb altres herències i on de fet podríem començar un altre viatge… no només recordant guerres pitjors com la dictadura dels Kemers Rojos, sinó arribant a la mítica i amagada Angkor Wat, l’última meravella del món descoberta.    

Quan el canvi climàtic apunta a ser el gran problema d’aquest segle XXI i la preocupació pel medi ambient sembla haver començat a conscienciar habitants de països com el nostre, aterrar a Costa Rica es converteix en una autèntic paradís, un oasi verge al mig de la jungla d’aquesta embogida humanitat. 

Paradoxalment, tot i no tractar-se d’un país gaire gran, Costa Rica conforma el 4% de la biodiversitat mundial. I és que el 38% del territori està cobert per bosc i el 25% és zona protegida. Però llegir aquestes xifres no és el que realment impressiona ja que per molt que s’intenti visualitzar l’ambient costa-riqueny és difícil d’imaginar a través d’un simple escrit. 

Pel viatger que busqui les bullicioses urbs llatines o els majestuosos jaciments precolombins, Costa Rica no és el seu destí. Quan es diu que aquest país és el penúltim racó no civilitzat del planeta, és perquè ni ara, ni abans la mà de l’home s’hi ha deixat notar. Evidentment, però, trobem una capital com San José amb els seus edificis administratius i els seus punts d’interès colonial, com tota l’Amèrica llatina. Però en cap cas grans extensions de ciutats i suburbis… si és cert que darrerament l’oferta hotelera ha millorat i s’ha estès degut a l’èxit comercial d’aquest país, però la filosofia que impera a la majoria del territori va acord amb aquest esperit genuí. Materials naturals, hotels bio o boutique i sempre amb consonància amb el paisatge.

La naturalesa del país ha fet que els volcans, la fauna i la flora hagin estat els veritables protagonistes de la història d’aquest país. Una història ben diferent de les veïnes Nicaragua i Panamà. Costa Rica gaudeix d’una de les democràcies més estables del continent a més de ser el primer país del món en abolir l’exèrcit, símbols que l’han acabat d’etiquetar com a paradís. 

Tot i així, s’ha de dir que el concepte de pau sí que es pot assolir en alguna de les platges del Pacífic o del Mar del Carib, però que l’aventurer pot trobar guerra sí és el que busca. Costa Rica ha fet de la seva naturalesa un pou de riquesa pel turisme més arriscat. La visita pels parcs nacionals que alberguen centenars d’animals salvatges com el jaguar, el puma, monos, cocodrils i tortugues i uns altres 200 rèptils, o les més de 800 aus a part de les 10.000 tipus diferents de plantes, es combina amb els esports d’aventura. 

No només podem veure el país amb un típic circuït dalt d’un bus, també podem optar per llogar un 4×4 i anar al nostre ritme, o bé fer-ho de manera alternativa. És diferent passejar a cavall pel parc Nacional de l’Arenal per contemplar aquest volcà mig despert, veure els salts d’aigua i acabar amb un bon remull dins les aigües termals naturals de Tabacón. O també podem fer trams amb bicicleta o fins i tot creuar parcs com el Rincón de la Vieja o el de  Monteverde per dalt dels arbres, gràcies al circuïts de tirolines, ponts penjants, vies ferrades, ràpels i salts de mico instal·lats. A part de gaudir d’un impagable descens amb ràfting pels ràpids del riu Pacuare. 

Costa Rica es pot fer de moltes maneres però de ben segur que us moureu, així doncs són bàsiques unes bones botes de muntanya o calçat adequat per caminar i per aïllar els peus de la humitat de la selva tropical. Tot i la seva proximitat amb l’equador les temperatures són força benèvoles, ara bé la pluja sí que és molt possible que aparegui puntualment durant el dia. De manera que a part d’uns pantalons curts i algun jersei és aconsellable portar a mà un impermeable. Bàsicament es tracta de dur roba ben còmode. A més a més d’un repel·lent de mosquits i una crema solar seran els complements per una bona bossa. Sense oblidar uns prismàtics i una càmera fotogràfica, go pro o més ben dit un mòbil, seria una pena no poder immortalitzar els incomparables banys a les aigües de Guanacaste, Cahuita o Manuel Antonio o el  desou dels centenars de tortugues al Parc de Tortuguero, sempre i quan enganxeu la temporada! 

En aquests dies tan estranys que ens ha tocat viure tots ens hem vist forçats a fer una aturada en el camí. Això de parar màquines mai agafa en el moment adequat… però possiblement aquesta pausa global a molts ens servirà per enfocar més bé l’objectiu, canviar de prisma si fa falta i plantejar-nos els dies que vindran amb un altre esperit. Valorant encara més aquells instants amb els nostres i amb nosaltres mateixos, sabent-nos afortunats de poder viure i veure món, i per què no començar a somiar nous projectes i viatges plegats. Per ara si més no, des d’aquest nou blog (un projecte que feia massa temps que portava amarrat al port) sortirem a navegar pels racons d’aquest fantàstic món. Esperem poder acompanyar-vos a sentir de nou l’enorme plaer de viatjar.