Poques experiències et deixen sense paraules, paralitzen els impulsos vitals i t’obliguen simplement a deixar-se d’històries aturar-se i contemplar tot allò que els teus cinc sentits puguin captar. Els dies a l’Antàrtida només poden ser així d’espectaculars.

Aquest llarg parèntesi pandèmic ens ha fet valorar més que mai els moments de llibertat, hem reconnectat amb la naturalesa que ens envolta i apreciat més que mai els instants que podem passar endinsats en ella. És per això que quan s’ha començat a obrir la porta dels viatges tots hem mirat en especial interés cap la muntanya o el mar… 

Moltes coses s’han aturat durant aquest temps, però d’altres seguien avançant inexorablement, nosaltres mateixos ens apropàvem a una meta, una cita prevista amb l’eclipsi de sol del 4 de desembre del 2021, un fenomen que succeeix cada cert temps i en llocs ben diversos segons com s’escaigui. Les casualitats d’aquest esdeveniment feien que aquest cop la totalitat toques mar i terres antàrtiques, sens dubte tot un repte per si sol que es feia més complexe en temps de covid. El difícil referent del passat 12 de desembre de 2020 quan només un 10% de la nostra expedició va aconseguir arribar a destí, conservant l’esperit i les ganes per arribar prop de Bariloche per veure l’eclipsi passat van encendre la flama de la resta de caçadors d’eclipsis que no volien tirar la tovallola un any més. 

Així doncs a primers d’any de 2021, mentre esperàvem les vacunes tot estava en suspens, i l’habitual febre dels caçadors d’arreu del món estava hivernant a l’espera de l’evolució pandèmica. A l’altra costat de la balança i descartant poder dormir a terra ferma a l’Antàrtica les cartes apuntaven a l’opció creuer per arribar a la meta blanca. Només sentir paraules com Eclipsi, Península Antàrtica i viatge… ja ens van fer somiar a molts, i mica en mica malgrat les barreres econòmiques vam composar una expedició de valents amb aquest objectiu. Tres mesos abans de la partida, però el context del turisme mundial no semblava recuperar el pols esperat i un a un, molts dels vaixells d’expedició que haurien d’estar surcant els mars antàrtics aquest mateix “estiu” van començar a cancel·lar o posposar les seves sortides; aquest incert panorama només precipitava urgències pels caçadors que teniem la data més aprop. Argentina i Xile havien de definir la seva represa, així com les companyies de creuers que operen per aquests mars. Després d’un any llarg, els vaixells i el personal havien de tornar a posicionar-se a aquestes latituds per començar la temporada. 

Nosaltres finalment vam decantar-nos per la nau d’Hurtigruten, Roald Amundsen, impossible trobar un nom més pioner i expedicionari per l’empresa que teniem davant; segurament impossible trobar un vaixell més nou i amb unes comoditats més bones a dia d’avui. L’experiència a bord ha resultat de matrícula d’honor, i és que la companyia noruega li ha donat una volta més al concepte d’expedició oferint les prestacions més actualitzades i confortables possibles en aquestes latituds. La poca densitat d’ocupació a causes de la covid també fan els viatges encara més exclusius i còmodes. Una altra cosa és la mateixa sort climatològica que ens va acompanyar alhora de creuar el temut passatge de Drake, aquest impàs tempestuós, punt de confluència dels oceans Pacífic, Atlàntic i Antàrtic va resultar més amable de l’esperat, les llargues onades ens van portar a la costa blanca, visualitzant el continent superlatiu com l’anomenen alguns. I és que realment davant de qualsevol comparació sempre és el més. El més austral, el més blanc, més fred, més gelat, més gran, més despoblat, verge, perillós, preciós, fràgil, poderós… Tan sols arribant a la Península Antàrtica, a través del mar de gel, sortejant tempans i icebergs que ens donen la benvinguda ja podem intuir les dimensions i les característiques d’aquest continent són d’allò més extraordinàries; imatges corprenedores i màgiques si el dia que ens acompanya és solejat; perturbadores, amenaçadores i fantasmagòriques quan cau el sol, apareix la boira, o el mal temps en general. Només veient aquest entorn podem començar a al·lucinar si fem l’exercici de traslladar-nos fa cent anys quan Amundsen, Cook, Scott o Shackleton van aventurar-se a creuar aquestes aigües per arribar al Pol Sud, unes gestes que fan posar la pell de gallina. 

El nostre viatge per la península antàrtica ens va dur en primer lloc l’Illa de la Mitja Lluna, la tarda boirosa i crepuscular ens feia dubtar de si trepitjavem la lluna o la mateixa Antàrtida, una base argentina ara tancada i uns primers i tímids pingüins ens van treure de dubtes davant aquells fotogrames inesborrables. El matí següent navegant per la costa oest de la península no només vam deixar enrere el mal temps, sinó que aquella boira i el mar de petits glaçons va deixar lloc a icebergs cada cop més grans, nombroses muntanyes nevades entre enormes glaceres anònimes que mirarien per sobre l’espatlla al mateix Perito Moreno, canals gelats que voldriem congelar a la retina davant tanta bellesa natural que enamorava a tots els tripulants del vaixell al seu pas, tots bocabadats a coberta. Un plaer pels sentits fins arribar al port natural de Orne Harbour, custodiat entre cims d’uns quatre cents o sis cents metres nevats. La baixada amb les zodiacs i la posterior ascensió per tenir la panoràmica d’aquell mirador és una de les postals del viatge. La competència per trobar aquells moments dignes d’unes memòries o de ser penjats sense parar a les xarxes socials són difícils de triar, i és que el passeig en kayak l’endemà per les tranquiles aigües de Danko Island, entre tempans de gel, llunyanes colònies de pingüins i alguna cua de balena són brutals. Els nostres dies intensos a les costes antàrtiques arribàven a la seva fi, abans però voliem endinsar-nos cap al temut i fred Mar de Weddell, zona d’aigües pures, llar de les criatures marines més salvatges i aïllades del planeta… però el primerenc estiu antàrtic ens va barrar el pas abans de l’esperada arribada a la platja de Brown Bluff on resideixen algunes de les colònies de pingüins més grans del continent blanc. Això però no suposa pas un fracàs quan parlem d’una expedició en aquest entorn, al contrari. L’enorme banquisa resistent després de l’hivern era el motiu que ens privava l’arribada al nostre port, més de metre i mig de gel intransigent que aguantava impasible davant els envats del nostre trencagels. Així doncs davant aquesta fermesa de les condicions de la banquisa ens va permetre poder dur a terme un agelatge, amarrar el vaixell davant la platja blanca i poder trepitjar per unes hores aquell tros de terra blanc que possiblement setmanes després l’estiu s’hauria endut. Pingüins curiosos, orques juganeres i quilòmetres d’un paisatge abrumador, sens dubte una altra d’aquelles experiències per explicar al nets i més quan la jornada que ens acompanyava era la d’un dia ben clar. 

El nostre periple en aquelles latituds tenia un altre objectiu, trobar les coordenades exactes per situar-nos sota la línea de la totalitat de l’eclipsi al cap de dos dies. Passat per davant de la mítica illa Elefant, refugi final de l’expedició supervivent més valenta que es coneix de les històries d’aquests mars vam enfilar el nord per acabar de situar-nos el dia i hora correctes a la centralitat de l’eclipsi. Malauradament les previsions i totes les probabilitats de tenir la boira sobre el mar a quarts de quatre de la matinada, just amb la primera llum del llarg dia estiuenc del pol antàrtic es van a complir. El dia no era massa clar, es va fer fosc entre la boira, per un minut curt es tornà a fer de nit i altre cop aquell matí gris i mandrós va aparèixer de nou… vam necessitar una jornada llarga de navegació per pair la decepció. Per sort les Illes Falkland ja ens esperaven, una altra llum, una altra cara, sense neu però amb centenars de pingüins i aus que ens van suposar casi un segon viatge. Tres dies baixant de nou amb les barcasses inflables per trepitjar Illes verges transitades pels vents més aspres i la llibertat de la naturalesa. Per culpa dels protocols covid ens vam quedar sense poder trepitjar cap població, així doncs vam continuar amb la nostra bombolla salvatge per després d’haver trepitjat les Illes de Sounders i West Point retornar pel canal de Beagle i començar a desfer el llarg vol de tornada, Santiago, Madrid i Barcelona. Un periple llarg per pair un dels viatges més remots i especials que segur que recordarem, un mosaic d’impressions descomunals que igual que el bon vi amb els dies va guanyant encara més cos, i quan més pretenem comparar-ho més incomparable resulta. Tot just fa un any i difícilment esborrarem el que vam veure.

Hi ha poques paraules que es puguin associar tant fàcilment a vacances com el mot Carib. Tot i així per alguns la fama ha esdevingut justament un punt d’inflexió. Però les generalitzacions no són bones. Existeix un altre Carib? Què podem trobar més enllà de la República Dominicana i la superfamosa Riviera Maya? Les aigües del Mar de Carib amaguen moltes altres illes i platges, amb bons resorts, hotels més petits, allotjaments boutique i destins per a nosaltres més exòtics i poc concorreguts pel públic d’aquí.

Com en molts altres camps els reis del Carib han acabat sent durant molts anys els americans, l’economia yankie ha estès els seus tentacles creant les millors connexions des dels seus ports i aeroports, ja sigui amb les potències veïnes, les illes verges, colònies i terres d’ultramar, o repúbliques bananeres… totes, a excepció del bloqueig de l’illa de Cuba degut al règim castrista, durant dècades han sortit de la seva feliç i precària vida de costa per abraçar el món del turisme.  

Puerto Rico seria la gran còmplice de la migració i focus d’aquests primers anys de boom americà, amb l’estroncament del pont Miami – Habana fou la colonial San Juan qui va agafar el relleu d’aquesta capitalitat. Tot i la bellesa de l’antiga capital i la bona hoteleria, molts turistes troben a faltar la imatge d’aquells grans cayos i platges…  a Jamaica a part de l’esclat del Reggae i el seu gran ambaixador Bob Marley, Kingston i la seva illa acullen bon clima, una cultura peculiar, bons hotels i bones platges… al sud queden les Illes Cayman, tot i ser un paradís fiscal i unes illes que gaudeixen d’alguns dels ressorts més exclusius del Carib… pels anglosaxons posats a escollir una terra familiar en quan a idioma i concepte de vacances es decanten per les Bahames. Molt més gran, composat per set-centes illes… de les quals només vint-i-quatre estan habitades. Allotgen tots els serveis com qualsevol altre estat americà, tot i que de fet és un país més de la Commonwealth, fidel a la Reina Isabel. Camps de golf, clima tropical, platges de somni i un paradís a poques hores de Florida o qualsevol ciutat de la costa est d’Estats Units. És per això que ja són gairebé quatre-centes mil persones vivint en aquestes platges… ara bé, pels paladars més selectes els americans amb poder adquisitiu es decanten per Turks and Caicos, una petit territori d’ultramar del regne Unit, actualment la seva sortida ha estat enfocar el negoci i l’economia del país cap a allotjaments de cinc estrelles i exclusius que gaudeixen d’un dels climes més benèvols del món. 

Cap al sud del Mar del Carib. Antigua, Barbados o les famoses Bermudes -que han donat nom als pantalons curts que hom vesteix a l’illa i arreu del món- realment els paradisos semblen infinits… és per això que si després d’un viatge cap al continent americà: Des de els Estats Units: Nova York, Chicago, Orlando o Miami, així com un circuit per Mèxic, Guatemala, Costa Rica, Panamà, rutes cada vegada més utilitzades per molts nuvis… poden acabar en una estada a qualsevol d’aquestes illes, si no també poden fer un creuer per mirar d’aprofitar el viatge i trepitjar-ne més d’una en un sol viatge. A part de visualitzar les aigües cristal·lines i la màgia d’aquest racó de món des de l’essència, el mar. El mateix mar que va enamorar Cristòfol Colom quan hi va arribar fa cinc-cents anys.  La mare dels ports comercials és Miami, des d’aquí centenars de creuers surten cada mes, una enorme diversitat de companyies diferents que amb majors o menors prestacions recorren aquestes increïbles aigües. Parades obligatòries serien les illes verges de Sant Maarten i Sant Thomas on diuen que s’hi troba la millor sorra blanca i aigua turquesa del Carib. Segons els dies els combinats entre països, illes, i rutes poden ser molt diversos. La qüestió és que ja sigui per sobre el mar o per sota – el submarinisme- i el fons marí és un dels altres grans atractius de la zona, és poder recórrer aquest paradís terrenal. Quan torneu ens expliqueu si realment el Carib es mereix la fama que té o no… però de ben segur que si hi podeu marxar aquest any, després de tots aquests mesos horribles ens fareu una enveja ben gran. Mèxic, República Dominicana han estat dels primers països que han obert de nou les seves fronteres amb unes mesures força laxes per a tots els turistes occidentals.

Treure la pols a les sabates, agafar la maleta vella, quatre peces de roba, un barret pel sol, un llibre per aquells moments, potser un bloc per prendre notes, una càmera de fotos, sense deixar-nos el passaport. No necessitem massa més per creure’ns un superheroi mig retirat que cridat per una última missió ens ressorgeix del moll de l’os les ganes boges d’explorar, saltar, respirar la sensació i el plaer del viatge, com els vells temps. Això mai es perd… Per retornar als aeroports ens endinsem al mil·lenari Egipte, possiblement el punt de partida de tots els viatges, on començà tot plegat. 

No triem aquest destí perquè si, deixant de banda que a més a més coincideix que ha estat dels primers països reoberts de fa setmanes, segurament gràcies a aquest càlid clima que ha espantat grans mals al llarg dels segles i ha conservat allò més preuat fins als nostres dies. Si des de Valles Tour escollim Egipte és perquè ens rendim davant d’un viatge 10, enamorats de tot el que suposa i perquè cal reconèixer que fa lustres que som deutors del seu llegat, començant per ser el testimoni més veterà que disposem de l’Edat Antiga i també perquè fou el primer destí en majúscules quan els europeus s’inventaren el que podria assimilar-se al turisme que entenem a dia d’avui. 

Segurament Marc Antoni ja va sentir aquesta atracció cap a la terra dels faraons, sens dubte Napoleó va quedar embruixat per l’esplendor del primer gran imperi i darrera seu els exploradors vinguts d’Europa s’anaven multiplicant tot desenterrant sorra a la cerca dels tresors perduts. Els misteris encriptats amb jeroglífics impossibles i enigmàtics atrapaven a tot un nou sentiment d’admiració vers civilitzacions poderoses i llunyanes. Historiadors, arqueòlegs, pintors, escriptors i mecenes mentre miraven tot allò passat per primer cop amb respecte construïen al seu pas els pilars dels viatges com a tal. 

Només ens faltava que la maquinària del màrqueting més primitiu de primers del segle XX hi posés la cirereta final, des del descobriment de l’última tomba intacta plena de tresors lluents, el famós cas de Tutankamón per Carter a 1920, envoltada d’anys de recerca, malediccions, momies, morts sobtades i tota mena de literatura que va instigar a la mateixa Agatha Christie per escriure la fantàstica “Mort al Nil”, seguit de les adaptacions al cinema d’aquesta i centenars d’altres llibres i pel·lícules, fins els “Cigars del Faraó” de Tintin o el mateix Indiana Jones, tots ells han anat augmentant el mite immortal del gran Egipte. 

I és que trepitjar l’antiga Tebas i tota la ribera del Nil sembla quelcom més propi d’un món fictici que no pas real. Però és gràcies a les característiques d’aquest clima sec que cinc mil anys després encara podem veure amb els nostres ulls mostres impressionants del que va ser aquell imperi, segles de domini, anys de coneixement i avenços que van marcar el centre del món antic durant dinasties… l’alt i el baix Egipte, dels nubis fins a l’època hel·lènica i la decadència romana…  amb el pas dels anys s’ha comprovat que els cicles de domini mundial es van reduint de manera exponencial, en el cas de l’antic Egipte parlem de segles d’una influència absoluta durant un enorme període de temps que ha permès conservar una col·lecció de tresors incomparables, a l’espera de desenterrar-ne encara més, estigueu-ne segurs. L’impagable pes d’aquest passat ha bocabadat i enamorat a qualsevol incrèdul, ara bé no ens podem imaginar el preu de les vides que es van necessitar per aixecar Keops, Kefren i Micerinos… per sort això també ha canviat. 

Ens agradaria pensar que en ple segle XXI, malgrat pandèmies i entrebancs tothom pugui acabar veient amb els seus ulls aquest viatge en el temps, i és que tenim molt a prop un viatge rodó amb preus molt raonables per l’enorme retorn que suposa, començant per El Caire capital, amb la zona de piràmides i l’Esfinx, a més del fantàstic basar de Khan el Khalili, la mesquita i l’antic museu egipci -a l’espera del nou- les afores amb l’antiga piràmide escalonada de Sakkara… i sobretot els dies de cine recorrent pel Nil, amb el vaixell que sigui, les meravelles dels temples de Karnak, Luxor, Edfú, Kom-Ombo, Philae, la Vall de les Reines i els Reis… fins Aswan. I més enllà de la presa que va permetre Nasser regular les crescudes del portentós eix vital del Nil, amb la salvació faraònica de numerosos temples que quedaven negats pel propi llac, amb el majestuós Abu Simbel al capdavant. Si es disposa de més temps podriem acabar complementant amb més dies de navegació pel propi llac Nasser amb altres temples llunyans, desèrtics i menors, o anant a la zona del Mar Roig famosa pel fons marí o inclús arribant a la mítica Alexandria, la porta al Mediterrani i la llar de la literatura antiga i moderna. Sens dubte una assignatura que no us pot quedar pendent, i que tampoc us importi repetir; el primer gran viatge, el destí perfecte pels amants de la història i la millor manera per encendre de nou la flama dels viatges després d’un any gairebé tancats als sarcòfag.  

Malgrat que el tarannà inquiet de molts catalans ens ha donat fama de viatgers empedernits i culs de mal seure… és bastant cert que vagis on vagis de vacances t’acabes trobant amb uns avis de Blanes o una parella de Granollers, per no parlar d’aquell cop que us vau trobar els veïns del barri de Gràcia de Sabadell. Tot i així, no cal anar massa lluny per adonar-te que hi ha països que semblen que encara resten per descobrir. Polònia forma part d’aquesta Europa amagada, si més no encara poc valorada.

El despertar de nou al món per part de tot el reguitzell de països que conformaven el bloc de l’est ha patit diversos ritmes i el podríem catalogar en diferents categories. Normalment l’acceleració econòmica, l’assentament d’un capitalisme més estàndard, l’estabilitat política i el potencial turístic han anat de la mà a l’hora d’obtenir la “pole position” dels territoris d’òrbites ex-soviètiques. A part de Berlín, que seria un cas a part per l’interès econòmic que empenyia la gran capital, segurament Croàcia –malgrat la guerra dels Balcans- ha estat el país que més bé a focalitzat el motor turístic en la seva economia. Seguits de ben a prop dels pols turístics de ciutats com Praga i Budapest, exponents de capitals europees de primera divisió a l’hora de gastar un bonic pont de tardor. Moscú i Sant Petersburg també mengen a part, i després a la cua no només hi ha les difícilment pronunciables de les ex-repúbliques soviètiques dels Urals, o les petites bàltiques, sinó també Ucraïna, Bielorússia, Armènia, Geòrgia, Moldàvia… i entre mig, en silenci han quedat tres grans països oblidats: Bulgària, Romania i Polònia. Cada un al seu ritme intenta ensortint-se’n com pot, però realment seria injust posar-les al mateix sac. I és que amb la mateixa discreció que les dos primeres Polònia ja forma part de l’Europa dels 25, cent anys després continuen sent el rebost de Moscú, exportant una barbaritat de productes agrícoles a tot Rússia i altres veïns; Amb una creixent i competitiva indústria, i sobretot una envejable situació geogràfica en mig d’Europa. Amb una mirada recelosa posada a la renovada Alemanya han reconstruït un país igual que han fet ells. Però aquesta llosa ja no de perdedor, sinó de poble menystingut i abusat, és ara quan se l’estan començant a treure. Ara, casi quan l’última generació d’avis està a punt de traspassar, i amb ells marxar el record més viu i amarg d’una II Guerra Mundial massa injusta pels polonesos.

El motor econòmic resideix a Varsòvia, una de les 10 ciutats més poblades d’Europa, la coneguda com “La París del Nord” ha necessitat un bon parèntesi per tornar agafar aquests aires de gran capital. I és que no només es van haver d’afanyar per honor a reconstruir fidelment el patrimonial casc antic de Stare Miasto, sinó que havien ensorrat literalment el 80% d’edificis de la ciutat, i tota aquesta ingent i trista feina amb gairebé 800.000 varsovians menys desapareguts en combat, als bombardeigs de la ciutat o als camps de concentració. 

L’altre gran atractiu és Cracòvia, centre cultural del país i una ciutat de 10, amb una riquesa medieval i barroca immensa. Una petita joia que ni els nazis es van atrevir a enderrocar, tal i com van fer a Varsòvia. Ara bé les restes del guetto jueu o l’emotiva excursió a Auschwitz fan palès aquest passat que uneix el país. 

Òbviament és complicat deslligar el turisme d’aquesta herència tan marcada, però tot i així si la capital de Varsòvia ha aconseguit florir com els seus immensos parcs i palaus urbans, no només recuperant els emblemàtics edificis, aixecant envejables avingudes comercials de manera que disposa d’allò millor que tenen les ciutats italianes o franceses, però tal i com va fer la nova Berlín també amb una explosió d’arteries de modernitat, noves infraestructures, construcció i barris, amb una gent culte i amable, que a més de mirar al ric passat de noms com Chopin també mira al futur però que per contra s’emmiralla més amb la filosofia escandinava que no pas al tarannà del sud. Un gran futur per descobrir. 

A mig camí entre Europa i Àsia, allí on la ruta de la seda es començava a acomiadar del vell continent hi trobem un dels països més estrets i rics de l’antic bloc soviètic. Banyat entre les aigües del Mar Negre, gairebé tocant el Mar Caspi, al mig del Caucas hi trobem la joia de Geòrgia.  L’últim tresor europeu pels amants dels grans viatges.

Els cinc milions d’habitants d’aquest país amb una idiosincràsia tant particular sembla mentida que hagin pogut conservar un alfabet i llengua propis després d’una història carregada de visitants interessats i inquilins exprimidors degut a la seva privilegiada geografia. Ja des de la prehistòria s’han documentat els primers jaciments a les valls caucàsiques. Les tribus nòmades de la regió ràpidament van acabar sucumbint al pes dels grans imperis, des l’imperi romà d’orient del qual n’adopataren de seguida el cristianisme, fins als imperis perses, mogols i otomans.  Els seus pobles i muntanyes van ser terreny habitual de batalles durant l’edat mitjana i moderna encavalcant èpoques feudals de diferents dominis imperials. A part d’un gran impacte en la població autòctona el resultat de tot plegat ha estat un ric mosaic com a llegat que encara avui es respira pels carrers i cases de Geòrgia. Trobem després dels jaciments més primaris que ens evoquen irremediablement a paisatges de la capadòcia unes muntanyes poblades per antigues ermites medievals cristianes, ermites que amb el temps i a força de la influència veïna han acabat adoptat la confessió ortodoxa, concretament ortodoxa georgiana, coma religió oficial del país. L’arquitectura d’aquestes també ha cobrat un estil particular, i és que els edificis religiosos com tot el territori respiren un aire oriental malgrat els fonaments europeus. Aquesta mescla es nota pels palaus, cases, els patis i balconades… el centre històric de Tiblisi ens brinda una de les capitals amb més personalitat i caràcter d’Europa,  però també quan trepitgem de debò el territori, els mercats o ens asseiem a taula és quan veiem tota aquesta barreja. 

I és que Geòrgia té una cuina d’allò més rica, retrat de tot aquest patchwork cultural, però pels amants del vi i sobretot el conyac, un destí espectacular. Destacar la zona de Kakheti com a capital vinícola del país. 

Però la petjada més forta que ha sofert el país, i la que els hi ha costat més de treure’s de sobre ha estat la llosa soviètica, i és que a finals del segle XVIII Geòrgia es va començar a situar sota el focus de la gran Rússia Tzarina, i d’allà igual que tots els veïns afectats van passar a l’òrbita comunista. El fet que el mateix Stalin sigui nascut a Gori, Geòrgia, no és massa motiu d’orgull nacional. De fet encara es conserva com a relíquia el museu del partit comunista li va dedicar, un exemple de memòria històrica per veure com explicaven cada pel·lícula. Pels georgians del segle XXI, que han decidit passar pàgina i mirar de tu a tu Europa, no només han modernitzat les infraestructures, netejat edificis i actualitzat el país en si… sinó que l’aposta per un model turístic nou, respectuós amb el fantàstic paisatge i llegat cultural de país l’està posicionant com un dels nous destins amb un creixement més destacat del món. Geòrgia destaca pels seu passat històric però sobretot natural. És un paradís pels amants de la muntanya i naturalesa, les rutes de trekking d’alta muntanya que s’enfilen des de la veïna Armènia fins als cims del Caucas, que justament a Geòrgia és on tenen el sostre més alt a més de cinc mil metres d’alçada. 

A la frontera amb Armènia podem contemplar la petita Suïssa a la llera del llac de Sevan, que conforma una de les reserves d’aigua dolça més grans del planeta però les rutes a peu des de la mateixa capital Tiblisi ens porten a fer cims impressionants, tot i que la zona pels trekkers i bikkers és Kutaisi, des d’on el ventall de travesses ens pot omplir durant setmanes interminables per paisatges alpins. Les alternatives per fer alguna extensió no només contemplen la veïna i antiga Armènia -si la seva estabilitat política ho permet- sinó que pels qui busquin zones més desconegudes poden creuar direcció al Mar Caspi cap a la moderna capital Baku, Azerbadjan és un exemple més de com el gas representa el nou petroli i des de la independència han ressorgit del desert aixecant un autèntic imperi, gairebé una nova Dubai als peus del Caucas.

Feia masses dies que teníem aquesta secció un xic abandonada, potser eren les ganes de fer coses… encara que fos sortir de casa només una mica, alguns han agafat el cotxe i s’han mogut per Europa, d’altres han volat a les illes, alguns creien que feien més bondat quedant-se a la platja, anant a buscar bolets, veure la tardor al Montseny, a la Fageda o tornant a Camprodon. Sembla que res ha anat del tot prou bé… a part de resilients, ens resignarem uns dies més omplint de paciència i de ganes per cuidar-nos i quan es pugui seguir fent allò que tan ens agrada, seguir viatjant. 

Posats a somiar des del sofà volarem cap a l’exòtica Àsia, de la mà dels nostres tres mitjans de transport cap a tres de les grans cultures més totèmiques que configuren i han influït en els grans tarannàs d’aquest bast i ric continent. Avui proposem per aquests cap de setmana de “relax”:   

LLIBRE:  Roy, Arundhati, El déu de les coses petites (2018) Barcelona, Editorial Anagrama

PEL·LÍCULA: Asghar Farhadi, Nader i Simín, una separació (2011) Iran. FilmIran & Memento Films.

DISC: Kitaro Thinking of You (1999) Domo Records 

El debut literari d’aquesta periodista, actriu i activista hindú, va suposar un nou rècord de vendes mundial al 1997 per un autor indi no exiliat. Una obra que transcorre en tres generacions, flueix entre la tradició, el conflicte de castes i certa màgia que ens acosta a noms com Garcia Marquez i Rhudie; retrat d’una família i temps convulsos, lluites de passions, tabús, desitjos impossibles, lloses, oportunitats i de com allò etern es pot veure esquerdat en un moment. Un dels llibres que ha acostat l’Índia a Occident.  

La tradició i escola cinematogràfica iraní no ha parat d’aixemplar-se i conrear adeptes arreu del món els últims anys. Amb una prosa i segell únic que engloba a un cinema d’autor reconeixible Farhadi no només té el mèrit de ser el primer director nacional en guanyar un Òscar el 2012 per justament aquesta cinta. Sinó per enfrontar-se a la censura del govern i mantenir els rodatges i les produccions al mateix país. Un retrat fred de l’Iran actual, abordant temes com el divorci, l’alzheimer i les cures, tocant el pecat, el sexe, la violència, antidepressius, la justícia amb l’ombra sempre present del pes de la política del Corà.  

En quan a música, són molts els sons que ens evoquen al continent asiàtic però sens dubte New age és un gènere que de per si ja ens porta a viatjar lluny, dins aquesta branca només per la feina incansable d’una trajectòria immaculada destaca el japonès Kitaro. Repesquem el seu disc més conegut i guardonat Thinking of you. Tot i que els camins multinstrumentals i sonoritats de la seva obra són un interessant exercici per gaudir d’una banda sonora immillorable per viatjar cap als colors i textures d’Àsia des del sofà.

La ciutat eterna, el bressol d’occident, la Fontana di Trevi, un gelat a plaça Navona, quin cafè més curt i més bo, la capital imperial, la casa del Cèsar, renoi quina camisa més elegant, quines sabates més cares… Visconti, Da Sica, el Vaticà, una altre monja, una altra església, futbol, un crit, un noi que crida a una altra noia, una cabellera morena, La dolce vita, Ròmul, Rèmol, el Coliseu. Vigila que ens atropella una vespa!

És impossible defugir dels tòpics, o no recórrer a clàssics quan trepitges la capital italiana. I és que possiblement cap altra ciutat com aquesta fa tants anys que forja els seus propis estereotips amb tan orgull. Un seguit d’adjectius que no hem d’oblidar que sempre col·locarem després de la Roma Imperial. Malgrat el passat etrusc, els romans ja parlen d’un passat genuí, amb un primer capítol d’aires mitològics protagonitzat per la llegenda de la lloba que alimentà als germans Ròmul i Rèmol. Ròmul acabà sent el primer rei de la ciutat, després en vingueren sis més.  I fou aquí a la riba del Tíber entre els set puigs famosos on nasqué l’Imperi més poderós del món. Ara no parlarem de la seva història, però em sembla que tots més o menys podem arribar a ser conscients del que va comportar ser el centre del planeta durant tants segles. Centre polític, cultural, econòmic, militar, financer, filosòfic… de ben segur en cap altra moment de la història ha existit tanta capitalitat i influència d’un poble, tan poder sobre una sola persona com en les èpoques del cèsar… aquest ric melic és difícil de deixar de mirar pels romans d’avui en dia… però és que no només el passat més clàssic és motiu d’orgull perquè aquesta ciutat fa més de dos mil anys que col·lecciona clàssics, monuments, obres d’art, literatura i capítols gloriosos envejats per qualsevol amant del bon turisme. 

Si estem davant la ciutat eterna és perquè el nom l’hi escau com un guant de pell de qualsevol pel·lícula de la post-guerra sortida de Cinecittà… aquella mateixa altivesa simpàtica d’aquells homes i dones de blanc i negre, que encara avui respiren els romans, i que de ben segur han estat l’herència de les generacions sabudes que els romans són ciutadans del món, però que el món és com és gràcies a ells. 

No podem negar l’evidència dels carrers de Roma, des del Trastevere, Villa Borghese fins al rovell de l’ou, i és que si algun imprudent volgués aixecar una rajola des del centre a les afores de la capital de la regió del Lazio només faria que trobar tresors irresistibles que poden anar del Barroc, al Renaixement, Edat Mitjana, l’imperialisme de Victor Manuel i Mussolini i evidentment l’Època Romana.

Tota excusa és bona per tornar a Roma, ja sigui un cap de setmana, un pont o fent escala a Civitaveccia en un dels molts creuers que hi passen, quan no passen pandèmies estranyes… Mai les hores seran suficients per recórrer tota la grandesa de Roma, potser ara -més buida- encara és més bon moment per contemplar places, avingudes, monuments, parcs i fonts, després ens queden els centenars de basíliques i esglésies, per no parlar de museus, o la ruta de les escultures que ens regalen els carrers i cantonades del casc antic… inclús quan coneixes la superfície podem submergir-nos a la Roma de les catacumbes, un autèntic laberint sota terra. 

Un destí infinit, rodó, d’aquells que tan les parelles, els amics, les famílies, parròquies, estudiants i avis se’l volen fer seu… però resulta tan gran que cap se l’ha pogut apoderar. Una ciutat que per molt que passin els anys sempre resultarà antiga i mai deixarà de passar de moda. De fet Via Venetto està més a la moda que cap altre carrer del país, ideal per fer les millors compres. De fet també és ideal pels amants del bon menjar, i és que a tota Itàlia es menja bé, a part de tenir bons vins i bon clima, no descobrirem ara les virtuts de la dieta mediterrània, ni del pes de la cuina italiana en general. Ideal pels turistes més guiris, on trobaran mil i un racons emblemàtics per fer-se les millors fotos i penjar-les a l’Instagram, ideal pels turistes més acadèmics on Roma mai ens acaba de descobrir tota la seva riquesa. Del cinema de Fellini, l’escola barroca de Bernini, la ruta catòlica o els museus vaticans i Sant Pere, per no parlar dels amants de la literatura més clàssica que sempre poden rescatar vells i imprescindibles noms des de Virgili, Dante, Petrarca… la música i sobretot la història. Escapada imprescindible per quan tot torna a començar, perquè tots els camins tard o d’hora porten a Roma.