Si ens posem a cercar noms mítics de grans viatges segur que un dels primers a ser citat per molts és: La Ruta de la Seda. Sense necessitat d’emular fil per randa al llegendari Marco Polo a dia d’avui la manera més fàcil d’apropar-nos a aquells temps de glòria comercial i essències aventureres és trepitjant la desconeguda Uzbekistan. 

Entrant per la ex-soviètica capital de Tashkent la primera impressió pot ser equivocada pel amants de l’explorador venecià. I és que el llegat comunista ha deixat una petjada arquitectònica marca de la casa a totes les “noves” capitals de l’Àsia Central pel que fa a tots els edificis més burocràtics, igual que l’ex-URSS en general. També s’hi nota la influència alhora de veure un estrany cocktail racial per les amples avingudes… siberians, asiàtics, eslaus, mogols… l’antic règim va fer estralls a l’hora de reubicar mà d’obra o castigar alguns revoltosos, repartint-los per l’enorme sol soviètic. 

Però anem al que interessa a tots els amants dels turisme més històric. El primer que haurem de fer és traslladar-nos cap al sud-oest del país, des de Urgench podem començar a olorar les espècies omnipresents als mercats, a la vida de carretera entre els kilòmetres de desert. Allà on a l’altra riba del Mar Caspi començava el tram més llarg d’aquell ric viatge cap a l’Extrem Orient. 

Khiva és la primera ciutat on ens n’adonarem per fi, que aquest viatge a un punt estrany de l’Àsia ha valgut realment la pena. I és que a partir d’aquí tot esdevé patrimoni de la història, i és que gran part del que veuran els nostres ulls sembla que sigui una finestra a temps llunyans. Khiva manté les muralles de la petita ciutat intactes, maons vermellosos, sorrosos i el toc blau bandera d’una arquitectura genuïna que va marcar una època i un territori: La Ruta de Samarkanda.

Per carreteres que encara deixen una mica de desitjar farem un trajecte llarg per arribar a un nou punt obligat de la mítica ruta, Bujara. Centre cultural i punt de referència des del segle XII al segle XVIII, una de les ciutats sagrades per l’Islam, encara avui manté més de set-centes edificacions emblemàtiques pels historiadors i els antics intel·lectuals. 

Una de les claus per la bona conservació dels mateixos monuments és aquest clima. Igual com passa a Egipte el que per molts avui consideren un inconvenient pels arqueòlegs resulta una benedicció, i és que aquestes terres també acullen a les seves arrels segles i segles d’històries. Parlem de l’àrea d’influència més directa de l’antiga Mesopotàmia, valls seques que 25 segles enrere eren ben verdes i molt més plenes de vida que ara… 

A dia d’avui un dels atractius és poder dormir al mig d’aquelles valls verdes que ara són deserts en una Yurta tradicional dels ramaders de la zona. Una pau que fa feresa entre la negra i plàcida nit. Encara podem veure algun riu o un llac com el de Aydarkul de camí a la cirereta del viatge. Hom espera arribar aquest mític punt per trepitjar la plaça Registan i observar els Mausoleus, les portalades de les tres espectaculars madrases que es troben allà mateix. A part de l’antiga Necròpolis o alguns dels minarets més preciosos del món musulmà.  Samarkanda a diferència de Bujara ha crescut i s’ha modernitzat… tot i així el tresor que amaguen els seus carrers i places encara és tan gran que el nostàlgic de Marco Polo se sentirà del tot realitzat al seguir els trossets de mosaic blau de l’antic centre neuràlgic del comerç asiàtic. Aquest obligat punt de pas entre Orient i Occident va comportar una riquesa econòmica i cultural que sense tancar els ulls podem palpar els temps en que la Seda cotitzava a l’alça als mercats.  I és que abans de tornar a casa us recomanem veure alguna de les fàbriques més tradicionals d’aquest bell material que encara simbolitza aquest aire tan genuí i elegant.