Malgrat que el tarannà inquiet de molts catalans ens ha donat fama de viatgers empedernits i culs de mal seure… és bastant cert que vagis on vagis de vacances t’acabes trobant amb uns avis de Blanes o una parella de Granollers, per no parlar d’aquell cop que us vau trobar els veïns del barri de Gràcia de Sabadell. Tot i així, no cal anar massa lluny per adonar-te que hi ha països que semblen que encara resten per descobrir. Polònia forma part d’aquesta Europa amagada, si més no encara poc valorada.
El despertar de nou al món per part de tot el reguitzell de països que conformaven el bloc de l’est ha patit diversos ritmes i el podríem catalogar en diferents categories. Normalment l’acceleració econòmica, l’assentament d’un capitalisme més estàndard, l’estabilitat política i el potencial turístic han anat de la mà a l’hora d’obtenir la “pole position” dels territoris d’òrbites ex-soviètiques. A part de Berlín, que seria un cas a part per l’interès econòmic que empenyia la gran capital, segurament Croàcia –malgrat la guerra dels Balcans- ha estat el país que més bé a focalitzat el motor turístic en la seva economia. Seguits de ben a prop dels pols turístics de ciutats com Praga i Budapest, exponents de capitals europees de primera divisió a l’hora de gastar un bonic pont de tardor. Moscú i Sant Petersburg també mengen a part, i després a la cua no només hi ha les difícilment pronunciables de les ex-repúbliques soviètiques dels Urals, o les petites bàltiques, sinó també Ucraïna, Bielorússia, Armènia, Geòrgia, Moldàvia… i entre mig, en silenci han quedat tres grans països oblidats: Bulgària, Romania i Polònia. Cada un al seu ritme intenta ensortint-se’n com pot, però realment seria injust posar-les al mateix sac. I és que amb la mateixa discreció que les dos primeres Polònia ja forma part de l’Europa dels 25, cent anys després continuen sent el rebost de Moscú, exportant una barbaritat de productes agrícoles a tot Rússia i altres veïns; Amb una creixent i competitiva indústria, i sobretot una envejable situació geogràfica en mig d’Europa. Amb una mirada recelosa posada a la renovada Alemanya han reconstruït un país igual que han fet ells. Però aquesta llosa ja no de perdedor, sinó de poble menystingut i abusat, és ara quan se l’estan començant a treure. Ara, casi quan l’última generació d’avis està a punt de traspassar, i amb ells marxar el record més viu i amarg d’una II Guerra Mundial massa injusta pels polonesos.
El motor econòmic resideix a Varsòvia, una de les 10 ciutats més poblades d’Europa, la coneguda com “La París del Nord” ha necessitat un bon parèntesi per tornar agafar aquests aires de gran capital. I és que no només es van haver d’afanyar per honor a reconstruir fidelment el patrimonial casc antic de Stare Miasto, sinó que havien ensorrat literalment el 80% d’edificis de la ciutat, i tota aquesta ingent i trista feina amb gairebé 800.000 varsovians menys desapareguts en combat, als bombardeigs de la ciutat o als camps de concentració.
L’altre gran atractiu és Cracòvia, centre cultural del país i una ciutat de 10, amb una riquesa medieval i barroca immensa. Una petita joia que ni els nazis es van atrevir a enderrocar, tal i com van fer a Varsòvia. Ara bé les restes del guetto jueu o l’emotiva excursió a Auschwitz fan palès aquest passat que uneix el país.
Òbviament és complicat deslligar el turisme d’aquesta herència tan marcada, però tot i així si la capital de Varsòvia ha aconseguit florir com els seus immensos parcs i palaus urbans, no només recuperant els emblemàtics edificis, aixecant envejables avingudes comercials de manera que disposa d’allò millor que tenen les ciutats italianes o franceses, però tal i com va fer la nova Berlín també amb una explosió d’arteries de modernitat, noves infraestructures, construcció i barris, amb una gent culte i amable, que a més de mirar al ric passat de noms com Chopin també mira al futur però que per contra s’emmiralla més amb la filosofia escandinava que no pas al tarannà del sud. Un gran futur per descobrir.