A mig camí entre Europa i Àsia, allí on la ruta de la seda es començava a acomiadar del vell continent hi trobem un dels països més estrets i rics de l’antic bloc soviètic. Banyat entre les aigües del Mar Negre, gairebé tocant el Mar Caspi, al mig del Caucas hi trobem la joia de Geòrgia. L’últim tresor europeu pels amants dels grans viatges.
Els cinc milions d’habitants d’aquest país amb una idiosincràsia tant particular sembla mentida que hagin pogut conservar un alfabet i llengua propis després d’una història carregada de visitants interessats i inquilins exprimidors degut a la seva privilegiada geografia. Ja des de la prehistòria s’han documentat els primers jaciments a les valls caucàsiques. Les tribus nòmades de la regió ràpidament van acabar sucumbint al pes dels grans imperis, des l’imperi romà d’orient del qual n’adopataren de seguida el cristianisme, fins als imperis perses, mogols i otomans. Els seus pobles i muntanyes van ser terreny habitual de batalles durant l’edat mitjana i moderna encavalcant èpoques feudals de diferents dominis imperials. A part d’un gran impacte en la població autòctona el resultat de tot plegat ha estat un ric mosaic com a llegat que encara avui es respira pels carrers i cases de Geòrgia. Trobem després dels jaciments més primaris que ens evoquen irremediablement a paisatges de la capadòcia unes muntanyes poblades per antigues ermites medievals cristianes, ermites que amb el temps i a força de la influència veïna han acabat adoptat la confessió ortodoxa, concretament ortodoxa georgiana, coma religió oficial del país. L’arquitectura d’aquestes també ha cobrat un estil particular, i és que els edificis religiosos com tot el territori respiren un aire oriental malgrat els fonaments europeus. Aquesta mescla es nota pels palaus, cases, els patis i balconades… el centre històric de Tiblisi ens brinda una de les capitals amb més personalitat i caràcter d’Europa, però també quan trepitgem de debò el territori, els mercats o ens asseiem a taula és quan veiem tota aquesta barreja.
I és que Geòrgia té una cuina d’allò més rica, retrat de tot aquest patchwork cultural, però pels amants del vi i sobretot el conyac, un destí espectacular. Destacar la zona de Kakheti com a capital vinícola del país.
Però la petjada més forta que ha sofert el país, i la que els hi ha costat més de treure’s de sobre ha estat la llosa soviètica, i és que a finals del segle XVIII Geòrgia es va començar a situar sota el focus de la gran Rússia Tzarina, i d’allà igual que tots els veïns afectats van passar a l’òrbita comunista. El fet que el mateix Stalin sigui nascut a Gori, Geòrgia, no és massa motiu d’orgull nacional. De fet encara es conserva com a relíquia el museu del partit comunista li va dedicar, un exemple de memòria històrica per veure com explicaven cada pel·lícula. Pels georgians del segle XXI, que han decidit passar pàgina i mirar de tu a tu Europa, no només han modernitzat les infraestructures, netejat edificis i actualitzat el país en si… sinó que l’aposta per un model turístic nou, respectuós amb el fantàstic paisatge i llegat cultural de país l’està posicionant com un dels nous destins amb un creixement més destacat del món. Geòrgia destaca pels seu passat històric però sobretot natural. És un paradís pels amants de la muntanya i naturalesa, les rutes de trekking d’alta muntanya que s’enfilen des de la veïna Armènia fins als cims del Caucas, que justament a Geòrgia és on tenen el sostre més alt a més de cinc mil metres d’alçada.
A la frontera amb Armènia podem contemplar la petita Suïssa a la llera del llac de Sevan, que conforma una de les reserves d’aigua dolça més grans del planeta però les rutes a peu des de la mateixa capital Tiblisi ens porten a fer cims impressionants, tot i que la zona pels trekkers i bikkers és Kutaisi, des d’on el ventall de travesses ens pot omplir durant setmanes interminables per paisatges alpins. Les alternatives per fer alguna extensió no només contemplen la veïna i antiga Armènia -si la seva estabilitat política ho permet- sinó que pels qui busquin zones més desconegudes poden creuar direcció al Mar Caspi cap a la moderna capital Baku, Azerbadjan és un exemple més de com el gas representa el nou petroli i des de la independència han ressorgit del desert aixecant un autèntic imperi, gairebé una nova Dubai als peus del Caucas.