Potser és la ressaca del Sant Jordi més surrealista que algú hagués pogut viure o imaginar… possiblement siguin les ganes irrefrenables que comencem a acumular per poder sortir més enllà de les nostres quatre parets i aviat veure a l’horitzó l’alegria que suposa sortir de viatge, deixar-se endur pel ritme d’una gent diferent, tastar noves costums, palpar els aromes d’un altre paisatge i viure l’experiència completa des de mullar-se sota la pluja fins a notar el cansament a les cames. La literatura ens pots acostar certs destins, però també ens pot moure a sortir de casa i voler trepitjar aquells llocs mítics. Sens dubte una escapada a Dublín i de regal la seva Irlanda és un dels viatges més literaris i culturals que hom pugui trobar…
Començant pel moll de l’os, allí on molts escriptors s’han forjat podem contemplar com els ciments de Dublín tenen molta més elegància i categoria que alguns estereotips han volgut exportar, la icònica visita del Trinity College i la seva fantàstica biblioteca universitaria ja ens deixaran bocabadats. Si seguim passejants pels carrers del voltant, pels parcs, canals, cases victorianes que custodien el centre de la capital ens podem perdre tot un dematí, per acabar prop del Temple Bar i veure com la ciutat canvia de torna quan s’aproxima el vespre i la vida continua a l’interior, allí on la família, amics i veïns es retroben conversant amb una pinta acompanyats de música sense parar. No ens faran falta ni vint-i-quatre hores per veure els escenaris de Beckett, la inspiració de Bernard Shaw, la farmàcia d’Ulisses de Joyce, imaginar-nos la societat de l’època d’Oscar Wilde, els viatges de Jonathan Swift o les penombres de Bram Stoker… només per citar alguns dels premis Nobel, poetes, dramaturgs i novel·listes de renom mundial que ha donat aquesta terra. La tercera illa més gran d’Europa té una densitat de talent enorme si tenim en compte que tan sols hi viuen cinc milions d’habitants, per no parlar dels seus actors o músics.
Potser hem de remarcar que el poble irlandès ha estat cíclicament evocat a sortir de l’illa de l’Atlàntic on els ha vist créixer entre penes i treballs, i sembla que arreu del món trobis descendència irlandesa. Però el repàs de la seva crua història és de la d’una gent sotmesa principalment als britànics, a més de patir fam degut a diverses crisis i unes condicions que fins a finals del segle XX quan va sorgir el “Tigre Celta” no ha suposat la llum per aquesta illa. Com dèiem aquesta col·lecció de dècades de traves ha suposat que milers i milers d’ells decidissin emprendre el viatge de la migració per endur-se amb ells aquest tarannà i sobretot les seves músiques, balls i costums que els hi corren per les venes; la majoria d’aquetes tradicions es troben al voltant del pub.
Més enllà de la capital Dublin, Cork ha estat l’altre gran motor industrial de l’illa, de fet gràcies a una atractiva fiscalitat s’ha convertit amb una segona Silicon Valley, agrupant les seus de les grans multinacionals de l’on-line a Europa. Si Irlanda ja és un país jove, la mitjana d’edat de Cork és escandalosament vital, i se situa als 45 anys. Entremig d’aquestes dues grans ciutats del sud de l’illa trobem la cara més rural, la part ancestral i més buida de gent, plena de verd i d’un camp que enamora. Kilkenny amb la seva milla medieval, és una d’aquelles parades obligades tant si fem una espada amb cotxe o un circuit més organitzat. Però a part de comptar amb segles de tradició gaèlica, edat mitjana, cases centenàries i pubs amb olor a Guiness, els carrers tenen un esperit propi, la imatge que compren tot plegat possiblement resumeix la Irlanda més genuïna. També és cert que pobles de la costa com Waterford i sobretot la ruta de la costa Atlàntica que s’inicia des de Cork per pujar cap a Limerick i Galway ens brinda l’altre gran imatge de penya segats escarpats, onades salvatges i prats verds d’un paisatge reconfortant. En aquest país per culpa o gràcies al vent gairebé podem veure les quatre estacions en un sol dia, però la imatge que retens és que el camp irlandès respira pau, el ritme de com belluguen les branques dels boscos frondosos… al so d’un whisky local després d’un bon àpat ja sigui de peix o gràcies a la carn de vaques i ovelles km0. Si bé, carretera amunt la cosa és més agresta, sense tants castells ni ornaments, però encara més recomanable. Si disposem de més temps, no hem de deixar de banda la cara nord de l’illa, on encara han quedat més oblidats i des de l’autèntica i magnètica Belfast que sembla haver-se volgut mantenir hermètica dins l’illa i tancada amb el seu caràcter, podem conduir -sempre per l’esquerra- fins a la part més septentrional de Londonderry i Bushmills, on les muntanyes vora el mar miren al buit i els penya segats, semblen recordar tots els vaixells ofegats mar enllà.