A primera vista sembla un titular força inconnex per qualsevol turista nascut al vell continent. Potser Europa resulta veritablement exòtic per uns ulls americans o asiàtics, però per nosaltres hi deu haver poques coses xocants al viatjar per casa nostra. Malauradament potser el quart món resulta la imatge més impactant per molts barcelonins o parisencs, a part de les imatges de riuades de refugiats sirians que corren aquests últims anys per centre Europa, o el simple fet d’haver vist les nostres ciutats buides per primer cop per culpa del Coronavirus. Però a part d’això possiblement l’únic punt que tots trobaríem realment exòtic només seria un paisatge com el d’Islàndia.
Hom estarà d’acord que la segona illa més gran d’Europa i el país menys densament poblat del continent ja resulten estadístiques cridaneres, si a més a més pels mediterranis resulta que hem de volar cinc hores direcció el cercle polar àrtic per aterrar a un país on a l’agost la temperatura màxima mitjana no supera els quinze graus tot plegat ja comença a agafar un aire diferent. Tres quartes parts dels casi tres-cents mil islandesos viuen a l’àrea metropolitana de Reykjavik, més o menys com vindria a ser Sabadell… la resta de l’illa hi regna la tundra, òbviament quan no està coberta de neu, o sigui d’abril a octubre. Els humans són poca cosa en aquesta illa on impera un rica i activa vida volcànica, una vida que malgrat trobar-se força adormida encara es nota latent. Davant l’abrumadora naturalesa que guanya per golejada a simple vista i tot i aquests elements tan salvatges que parlem, no ens trobem davant d’un paisatge hostil, al contrari. La gent islandesa, encara que tinguin un accent i uns noms casi impossibles respiren un somriure captivador i una pau que sembla haver-se contaminat a l’entorn, o a l’inversa. Si que hi ha el mar de l’àrtic, algun núvol amenaçador i terra fosca i volcànica, però l’extensió verda és tan gran i les muntanyes s’aixequen tan tranquil·lament entre rierols, ocells i foques que l’escenografia esdevé onírica.
Constantment respires amplitud, no és solitud però clar encara que sembli mentida aquesta basta illa no va ser poblada fins al segle IX pel regne de Noruega i posteriorment per la Corona Danesa. Arrels vikingues que romanen a l’ideari folklòric, on perdura més aquest passat lligat al respecte vers la terra i la naturalesa. Un poble agrícola i pesquer que les dures condicions dels hiverns els ha fet patidors, humils i estudiosos. Un tarannà nòrdic que es veu amb la música, els riures i els silencis.
És cert que sembla justament ara quan molts veïns europeus comencem a descobrir aquesta illa perduda pel nord… val més tard que mai segons la dita. Tot i que a Islàndia tampoc era una qüestió que li preocupés especialment, potser ja estan conformes amb aquest paper secundari que els hi ha tocat jugar sempre. Així que el viatger s’ha d’adaptar al que hi ha. Un país nou, verge i amb una infraestructura senzilla, sempre neta, pràctica, però tampoc ideada especialment pel turista més acomodat. Hem de pensar que malgrat l’embruix de les aurores boreals, les múltiples activitats de neu, i el paisatge nevat… la meitat nord de l’illa gairebé queda tancada a l’hivern. Tan sols Akureyri resta com a capital septentrional però també amb un mode d’hivernació. El mateix turisme nacional és residual així que els hotels estan pensats per la poca gent que viatja, però al bon temps. Per això també ha freqüentat bastant el lloguer d’autocaravanes els darrers estius, una bona manera d’extremar encara més aquesta sensació de fugida al no res durant les vacances i durant les vint-i-quatre hores del dia. A part que un cop vist Reykjavik si que al sud trobem l’anomenat cercle daurat i la llacuna blava, però allò interessant és vorejar tota l’illa, escapar encara més dels últims pobles, caminar, muntar a cavall o deixar-se perdre pels penya-segats tot observant aquest no res o algun iceberg, fer kayak per les fredes aigües. O encara més relaxant contemplar tot aquest panorama fent-nos un bany a alguna bassa termal de les moltes que podem trobar. Si podeu acosteu-vos a mirar Grenlàndia des de la península més occidental i deshabitada del país, Snaefellsnes.
En definitiva malgrat no ens esperi cap museu, monument o megapolis rellevant; tot i que els hotels no imitin el luxe asiàtic i els restaurants seran més aviat cars pel nivell de vida mitjà a Catalunya. Tenim a les nostres mans un darrer paradís natural entre guèisers, volcans ofegats, muntanyes verdes, icebergs i glaciars que val la pena que no només les balenes ho contemplin. Si sou mediterranis i busqueu exotisme a prop de casa, Islàndia us sorprendrà. Benvinguts a l’espectacle de la naturalesa.