Fa anys que hem passat la pantalla de Vietnam simplement com aquell últim reducte guerriller que va aconseguir esgotar als potents i superbiosos Estats Units. Tot i així, inevitablement són moltes les imatges del cine que ens evoquen inevitablement a aquest episodi. Però per sort l’antiga Indoxina és molt més que això.
Vietnam ha estat un paradís verge del sud-est asiàtic, allà on els camps d’arròs formen una extensa catifa verda entre les pintoresques muntanyes joves, prominents i verticals que minen el paisatge. Una postal similar tant a la terra ferma com als primers kilòmetres de mar on també trobem aquests illots que treuen el cap. La badia de Halong és sens dubte un d’aquests racons que el bon viatger vol trepitjar quan arriba al país. Allò idíl·lic és poder-la navegar i vorejar-la com un pescador de la zona. I si podeu, actualment podem passar la nit a qualsevol embarcació tradicional remodelada com a allotjament, menjant una mica de peix o marisc km0 i veient una de les postes de sol més espectaculars que pugueu imaginar.
L’entrada al país s’acostuma a fer per alguna de les dues capitals, si és al nord Hanoi serà la porta de benvinguda. Una ciutat asiàtica que enamora per la vida al carrer, el moviment, soroll i olors les 24 hores del dia. Humitat, motos i bicicletes, persones i animals. Un collage de cultura mil·lenària, jardins i pagodes que treuen el cap entre carrers estrets amb fils telefònics penjant per les cases que brollen de vida, i aquesta es trasllada sens dubte als carrers. Patchwork fet ciutat es mesclen records colonials a les façanes dels edificis més importants, cases modestes i hotels moderns.
Els camps i el verd però d’aquell Vietnam tant cinematogràfic avui en dia l’hem d’anar a trobar encara més al nord, tocant a Laos a la regió de Sapa. Les muntanyes no només amaguen aquesta virginitat sinó també algunes de les tribus més genuïnes del país, allà on ja podem copsar el gust per aquesta barreja de colors i teles elegants i una hospitalitat bromadora. El poble vietnamita sempre ens obrirà les portes de casa seva amb un somriure als llavis. Més avall trobaríem l’antiga capital imperial de Hue, amb l’esplendor d’una dinastia amb el seu palau i les tombes reials. Però la costa vietnamita està plegada d’influències d’altres imperis, un passeig amb barca pel riu Thu Bon arribant a Hoian ens deixa entreveure la importància japonesa en les cases, ponts i cultura d’una ciutat comercial. Una petita Venècia al bell mig de Vietnam, un lloc ideal per comprar o sopar sota la llum dels fanals de paper. La cuina vietnamita, fusió dels millors gustos orientals també és un dels grans tresors del país. A mig camí de les arrels tailandeses i xineses… per varietat i per oferta de preus serà un país on els àpats poden esdevenir un autèntica festa.
Per últim l’altre regió que hom ha de veure al Vietnam és el sud, sota d’influència de l’antiga Saigon. Des de la victòria comunista coneguda com a Ho Chi Minh City, a les ribes del Mekong aquesta ciutat fou un port de vital importància per les rutes colonials, capital de la Indoxina francesa i focus posterior sota la influència i derrota americana, la Catedral de Notre Dame, Correus o el mític Hotel Rex són postals d’aquests temps europeus. Però ben a prop d’aquest altre formiguer de vida i comerç hi trobem el Delta, l’autèntic epicentre comercial i al seu voltant poblets pesquers i en temps de guerra l’últim resguard de l’esperit nacional. Els túnels de Hi Chi són un patrimoni de supervivència per a tota la humanitat, retrat de com un país va poder aguantar un brutal setge amb una inferioritat descarada; i com la persistència i l’enginy van esdevenir un triomf. Pels més aventurers només es recomana fer una volta amb barca pel riu Mekong, per copsar tota aquesta vida al voltant del riu. Sinó poder traspassar la frontera, remuntant riu amunt per arribar a Phnom Penh, capital de la veïna Cambodja. Però això ja és entrar al regne de Siam, on les històries es creuen amb altres herències i on de fet podríem començar un altre viatge… no només recordant guerres pitjors com la dictadura dels Kemers Rojos, sinó arribant a la mítica i amagada Angkor Wat, l’última meravella del món descoberta.